Què és Òmnium Cultural?
Òmnium Cultural és una entitat sense ànim de lucre que té 182.633 socis i 59 anys d’història. Nascuda l’11 de juliol de 1961, en el punt àlgid dels 40 anys de dictadura franquista, Òmnium Cultural va sorgir per combatre la censura i la persecució de la cultura catalana i omplir el forat deixat per les institucions polítiques i civils de Catalunya prohibides per la dictadura.
Òmnium Cultural va ser clausurada pel règim franquista entre 1963 i 1967, però va continuar treballant des de París i clandestinament per defensar i promoure la llengua i la cultura del país. Amb el pas dels anys, Òmnium Cultural s’ha convertit en una de les entitats de referència de la societat civil catalana.
Actualment, Òmnium Cultural és una de les principals entitats sense ànim de lucre de l’Estat espanyol i una de les organitzacions culturals més rellevants a nivell europeu. A Catalunya, Òmnium és sens dubte un pilar de la promoció de la cultura i la llengua i un actor clau en la defensa dels drets humans i civils, amb creixent implicació a nivell europeu i mundial.
Des de 2010, Òmnium Cultural és l’entitat que ha impulsat les mobilitzacions pacífiques més massives d’Europa, al costat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), a favor del dret dels catalans a escollir democràticament i lliurement el seu futur polític mitjançant un referèndum d’autodeterminació.
Òmnium Cultural es finança al 99% amb les quotes i aportacions dels seus socis i només l’1% prové de convenis amb l’administració pública per a projectes culturals finalistes. El pressupost de l’entitat per al 2018 és lleugerament superior als set milions d’euros, amb 44 seus territorials i una plantilla de 90 treballadors.
Qui és Jordi Cuixart?
El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, és un empresari i activista català de 45 anys.
Des del 16 d’octubre de 2017, Cuixart és en presó preventiva i sense data de judici, per ordre de l’Audiència Nacional espanyola. Processat per rebel·lió pel Tribunal Suprem, amb acusacions de la Fiscalia, l’advocat de l’estat i el partit d’extrema dreta VOX, pot enfrontar-se a una pena de 30 anys de presó. Cuixart és a la presó per haver defensat i exercit drets bàsics com el dret de manifestació i el dret de llibertat d’expressió en relació al referèndum català de l’1 d’octubre de 2017.
Jordi Cuixart ha estat implicat en el món associatiu i la transformació social des de ben jove i és soci o col·laborador de desenes d’entitats i projectes a Catalunya. També és conegut el seu compromís en la defensa dels drets humans arreu del món, motiu pel qual fa anys que és membre d’Amnistia Internacional i va anar a visitar el camp de refugiats de Vasiliki, a Grècia, l’estiu de 2016, entre d’altres. La seva militància pacifista el va portar a negar-se a fer el servei militar.
L’any 2015 es va convertir en el 10è president d’Òmnium Cultural pel seu compromís amb els valors de l’entitat: la llengua i la cultura, la cohesió social, l’educació i el dret d’autodeterminació. El juny del 2018, coincidint amb els 8 mesos a la presó, va ser reescollit president en l’assemblea general més massiva de la història de l’entitat. És soci d’Òmnium des de 1996.
Cuixart va començar a treballar a una fàbrica quan tenia 16 anys i el 2003, quan en tenia 28, va crear la seva pròpia empresa, Aranow, especialitzada en la fabricació de maquinària d’envàs i embalatge, que exporta el 90% de la producció arreu del món.
Cuixart viu a Barcelona i té un nen petit amb la periodista Txell Bonet. Fill de família humil i treballadora, Cuixart sempre ha defensat que el fet migratori és estructural i una riquesa social per a Catalunya. A casa seva els seus pares parlen en castellà, perquè la seva mare va arribar de la regió espanyola de Múrcia els anys 60.
Per què és a la presó Jordi Cuixart?
Després de divuit intents fallits d’arribar a un acord amb el Govern espanyol sobre un referèndum pactat d’autodeterminació, Catalunya va votar sobre el seu futur polític el dia 1 d’octubre de 2017. Malgrat els precedents del Quebec o Escòcia i que a Catalunya hi ha un 80% de la població que reclama el referèndum, aquest va rebre l’oposició frontal del Govern de Mariano Rajoy i la prohibició del Tribunal Constitucional espanyol. Els cossos policials espanyols, desplaçats des de feia setmanes a Catalunya, van actuar durant tota la jornada amb una violència que va deixar 1066 ferits, va consternar el món i organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch no van dubtar a qualificar d’excessiva. L’Alt Comissionat per als Drets Humans de l’ONU i el Consell d’Europa han demanat una investigació imparcial i efectiva sobre aquesta actuació.
Els dies previs al referèndum hi va haver múltiples registres, detencions i incautacions de material de campanya i de votació, a més d’atacs continuats a la llibertat de premsa amb registres policials sense ordre judicials a les redaccions de diaris i el tancament de webs sense previ avís.
Òmnium Cultural, que va posar en marxa una campanya de suport al referèndum anomenada “Crida per la democràcia”, també va patir el tancament del web i el segrest de la revista de l’entitat. Tot i aquest clima hostil que va continuar fins a l’1 d’octubre, amb atacs cibernètics i la incautació de desenes d’urnes i milers de paperetes, al final del dia es van comptabilitzar més de 2.2M de vots, un 43% del cens, amb un resultat clarament favorable a la independència (90%).
La posterior declaració formal d’independència per part del Parlament de Catalunya va anar seguida d’una dura onada repressiva per part del Govern espanyol, que va suspendre de facto l’autonomia catalana, va cessar el Govern i centenars de càrrecs públics, va dissoldre el Parlament i va convocar noves eleccions. La seu d’Òmnium Cultural va ser registrada dos cops per la Guàrdia Civil espanyola.
La contradicció d'una rebel·lió no violenta
En l’àmbit judicial, amb milers de persones i càrrecs públics encausats per haver donat suport al referèndum, els primers a ser empresonats per ordre de l’Audiència Nacional espanyola van ser els líders de les dues grans organitzacions de la societat civil catalana, Jordi Cuixart (president de l’entitat cultural Òmnium Cultural) i Jordi Sànchez (president de l’Assemblea Nacional Catalana), el dia 16 d’octubre de 2017. Aquesta ordre de presó ha estat posteriorment mantinguda pel Tribunal Suprem. L’acusació inicial de sedició era per haver “promogut” les concentracions davant la seu de la Conselleria d’Economia durant l’escorcoll que hi va fer la Guàrdia Civil el 20 de setembre de 2017, obviant el lliure dret de manifestació i el seu paper de pacificadors durant tot el dia.
A Sànchez i Cuixart van seguir-los set persones més, que inclouen el qui havia estat vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, i la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, a més d’altres membres del Govern català. Malgrat la inexistència de violència, sense la qual no hi pot haver rebel·lió, a tots ells se’ls acusa d’aquest delicte.
A més, tres altres membres del Govern (Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila) estan acusats de desobediència i malversació, i una altra diputada (Mireia Boya) i quatre membres de la Mesa del Parlament (Lluís Maria Corominas, Lluís Guinó, Anna Isabel Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet) estan acusats de desobediència.
La politització del judici, que podria començar a principi de 2019, sembla inevitable. L’Audiència Nacional, que és qui ha decretat la presó preventiva, és una hereva directa dels tribunals d’excepció del franquisme, àmpliament qüestionada pels organismes de defensa dels drets humans. L’acusació per rebel·lió, a banda de la Fiscalia i l’advocat de l’Estat, l’exerceix un partit d’extrema dreta com VOX, que manté lligams amb el Front Nacional de França, l’AfD d’Alemanya i el supremacisme de Bannon als Estats Units.
Per evitar la presó, el president Carles Puigdemont es va exiliar a Bèlgica amb tres exconsellers, mentre una altra decidia anar a Escòcia. A Suïssa hi ha dues exdiputades que també han marxat a l’exili amenaçades d’acabar entre reixes. En total, doncs, hi ha nou persones empresonades i set a l’exili en relació al referèndum de l’1 d’octubre i les mobilitzacions que el van precedir. Darrerament se’ls han afegit l’activista Adrià Carrasco i el cantant mallorquí Valtònyc, condemnat a presó per les lletres de les seves cançons. Òmnium Cultural ha mantingut el seu rol d’agent mobilitzador coorganitzant accions i mobilitzacions pacífiques a favor dels presos polítics i els exiliats.
Els intents d'extradició fracassen
Fins ara, les peticions espanyoles d’extradició dels exiliats han fracassat i han deixat en evidència la disparitat de criteris a l’hora de valorar els seus suposats crims. La justícia belga va deixar en llibertat sense fiança els consellers catalans i es va negar a lliurar-los a les autoritats espanyoles al·legant un defecte de forma i irregularitats en la petició de lliurament. Tots els tribunals europeus (d’Alemanya, del Regne Unit, i de Bèlgica) van acordar la llibertat dels exiliats. Davant d’aquest escenari, en el qual només era viable l’extradició per malversació de fons, el jutge Llarena va decidir retirar les euroordres, en una decisió que posava en evidència el sistema judicial espanyol.
Tots aquests fets s’emmarquen en un escenari de clara regressió dels drets civils i col·lectius més bàsics a l’Estat espanyol, especialment greu a Catalunya i que Òmnium denuncia de manera directa amb la seva campanya “Demà pot ser tu”, iniciativa impulsada amb les organitzacions de Drets Humans catalanes que té com a objectiu denunciar els efectes de la Llei de Seguretat Social, més coneguda com a Llei mordassa, que ja porta més de 20.000 represaliats des de la seva aprovació al 2015. A data d’avui es persegueixen actors, cantants i titellaires, s’inhabilita alcaldes, es tanquen pàgines web sense previ avís i es segresten publicacions, accions que són indignes d’una democràcia europea consolidada. Arreu del món s’han aixecat veus crítiques amb aquestes actuacions i actituds, des d’Amnistia Internacional fins a diversos Premis Nobel de la Pau, que lamenten que l’Estat espanyol aposti per la via de la repressió i la violació de drets humans i civils per afrontar un problema polític, en lloc del diàleg i la negociació.