El Círcol, el bellíssim espai proposat per l’Anton Baiges per a presentar-lo, tot un encert, amagava emocions insospitades. L’acte s’iniciaria ja amb un escalf amb el qual no comptàvem: la calidesa de la Maria Teresa Gaudí i el seu marit, que l’atzar dugué fins a la sala. Seguiria la generositat de Marc Moncusí, en presentar els intervinents amb una concisa introducció, per tal de cedir ben aviat la paraula al poeta, traductor i crític literari Pau-Joan Hernàndez. I amb en Pau-Joan, recularíem fins a la Barcelona dels 80 on, en les trobades de l’Associació dels Joves Escriptors en Llengua Catalana, molts vàrem créixer literàriament. Enllaçaríem després amb la tasca d’impuls a la traducció literària que els tres intervinents compartim en el projecte europeu Versions Múltiples, i a qui devem el poemari bilingüe italià/català que presentàvem: un llarg viatge de Lugano a Reus que duraria, sorprenentment, més de tres dècades — “gaudi i sofrença”, en paraules del poeta luganès.

Per fi érem a Reus i en Gilberto Isella podria compartir amb un públic lliurat, la seva passió per l’Antoni. Prendria la paraula en nom seu, amb la sentència que inicia el Preludi, primer en l’italià original, per escoltar-ne la traducció catalana, després: “No enllestiré la Sagrada Família.” I a partir d’aquell moment, les dues llengües s’anirien cedint el torn per compassar el “ballet de les politges”, “les llàgrimes d’argamassa”, “el fum ribotejat” “els nodes de llum esmicolats”… Isella tornaria, però, a reblar l’autosentència de l’Antoni: “Impel·liré l’espai enllà dels dies. Entraré en l’hora immòbil, àlgida com un arbre xop de lluna. Però no enllestiré l’obra.” abans de saltar, versos enllà, per a anunciar-nos, ja en present, l’arribada de l’ “hora de remissió/quan la pedra s’ajup/fins fer-se tomba.”

Acabada la lectura, l’lsella cediria el torn a en Gilberto, a la mirada àvida del vailet que vol abastar-ho tot: la bellesa de l’espai i la dels somriures de la gent que se li apropava, agraïda. Amb ells compartiria un darrer desig: portar a Reus l’espectacle El jardí de la vida on música, teatre d’ombres i versos s’alien per desgranar l’imaginari de l’Antoni infant i fer-lo créixer. I abans de sortir de la sala, tots seríem aquell xiquet inquiet que dibuixava els escenaris de les funcions escolars als escolapis. Com ell, llançaríem una darrera llambregada nostàlgica a les motllures d’aquella sala que ell degué resseguir amb els capcirons dels dits el dia que intuí que volia treballar en les tres dimensions com el pare, com l’avi.  Els que hi érem no podem sinó agrair aquell instant a tots els qui el van fer possible.