Soto del Real, 11-14 de febrer de 2018

Muriel, t’enyoro.

Avui fa dos anys que vas marxar i el teu mestratge ens és més present que mai.

Recordo un dissabte d’abril de 2012, després de dinar a casa la Teresa Rebull, amb en Lluís, l’Anna i en Michel, que mig embriagats per l’emoció de l’encontre jugàvem a endevinar el futur. Oloràvem els canvis que viuria el país i l’apoderament de la gent.

Sis anys més tard, avui necessitem que les forces polítiques sobiranistes assumeixin la responsabilitat que els han donat les urnes. Com tu molt bé havies dit en altres ocasions: “No entendríem que no es posessin d’acord.” És imprescindible que, des de l’empatia i la generositat, construïm ponts i camins de diàleg amb tothom i que, alhora, això ens permeti fer front, des de la unitat de tots els demòcrates, a l’actual escenari de repressió que malauradament augmentarà i afecta el conjunt de la ciutadania. Cada dia s’alcen més veus denunciant tot aquest sense sentit, també de mica en mica arreu de l’estat. Persistirem.

Sàpigues que a Òmnium ja som prop de 100.000 socis i que lluny de caure en cap conformisme impotent, seguim treballant per enfortir el sentiment de pertinença col·lectiva, des de la diversitat i sense demanar renúncies a ningú.

Fa poc vaig rebre la Nadala de la Monserrat Sans, la vídua d’en Martí i Pol; et pots imaginar que em va fer una il·lusió tremenda. El savi poeta ens recordava que el nostre temps és el que ens ha tocat viure i que no podem desertar-hi: “Orgullós o covard, quan et sentis cridat a prendre part, com tothom, en la lluita, car el teu lloc, només tu pots omplir-lo”. Mentre Bertolt Brecht ens va deixar dit que “el regal més gran que pots fer als altres és l’exemple de la teva pròpia vida”.

I així és, Muriel: tu ens vas fer el regal més gran que mai hauríem imaginat.

Sempre militants en la tendresa, et porto gravada al meu pensament. Estimem-nos!

Sempre teu,