Era l’any 1993. Barcelona ja havia dit “Hola” a tot el món, i jo encara deixava que la mare em recomanés faldilles de quadres i camises de coll de Peter Pan enormes. El Saló de Plens de l’ajuntament estava atapeït i una tímida nena de dotze anys (abans, als dotze anys, les nenes encara eren nenes), s’apropava a l’alcalde amb la sensació d’haver fet una cosa important: guanyar el seu primer premi literari.

La veritat és que no us sé dir com vaig sentir parlar del Memorial Joaquim Casas. Llavors, jo encara no anava a l’institut, ni tenia la professora de català lletraferida que més endavant m’encoratjaria a seguir escrivint. Però d’alguna manera vaig assabentar-me’n i, per algun cuquet desconegut d’aquests que ens habiten l’estómac, vaig decidir participar-hi. El guardó va ser una sorpresa inesperada. Tan inesperada i tan impressionant que, per no temptar la sort, no vaig tornar-m’hi a presentar. 

Van passar cinc anys sencers. Cinc anys que em van servir per anteposar el meu erràtic criteri adolescent a les recomanacions de la mare, per passar de l’escola a l’institut, i per topar amb la professora lletraferida que us comentava abans. Ella va insistir. I jo, encobrint el cuquet amb una actitud de perdonavides, vaig acceptar. La sorpresa? Vaig tornar a recollir premi, aquesta vegada amb un jersei cumbaià que transformava la timidesa en fatxenderia. La fatxenderia va arribar al seu punt àlgid l’any següent, quan per tercera i última vegada, m’hi vaig tornar a presentar. Seria un bon gir de guió dir-vos allò de “cantiret que a la font vas, un dia o altre et trencaràs”, però ja sabeu que a la tercera va la vençuda. I, malgrat la meva incredulitat, així va ser: per tercera i última vegada, vaig guanyar. 

La fatxenderia, si és que mai va ser real, ja fa anys que vaig deixar-la enrere. Però el Memorial avui encara m’acompanya. Una disfunció de GPS va fer que no em dediqués professionalment a les lletres, però la veritat és que sempre tinc algun projecte literari entre mans o alguna col·laboració emparaulada. El temps no ha matat el cuquet. La nena i l’adolescent ara ja s’han vestit de dona. Però el Memorial Joaquim Casas segueix aquí, dempeus, mirant-me directament als ulls per dir-me, servint-se de les paraules d’aquell escriptor extravagant: “Escriu, Marina, escriu. Que escriure és la millor manera de llegir la vida. I tu ets bona lectora”.

Marina Guardiola Bufí

Biòloga, ambientòloga i escriptora

París, juny 2021