A continuació la crónica de la tertúlia que ens fa el nostre lector i periodista Josep Playà Montaner.

Literatura sota pressió.
Ben bé, el cap no el teníem al seu lloc. La pressió del conflicte de l’estat espanyol amb Catalunya s’havia de fer present, forçosament, en una nova edició de les lectures estivals dins el clàssic Club de Lectura que, periòdicament, Òmnium Eixample organitza al final de l’estiu. La tensió del moment es va notar tant en el nombre de persones presents, una desena, com en diversos moments de les exposicions. Tot i això, la sessió a la llibreria Documenta va seguir les pautes habituals, amb bons moments en la valoració de les lectures fetes.

De la desena de llibres sotmesos a la consideració i a la lectura en el període estival, tres van sobressortir com als que havien agradat més: “La vida que aprenc” del malaguanyat Carles Capdevila, “Rosa de cendra” de la polifacètica Pilar Rahola, i “L’última trobada” del clàssic hongarès Sandor Marai.

Què hem de dir del llibre de Carles Capdevila, un fidel reflex dels seus articles al diari ARA i del seu tarannà generós i encuriosit. Com va definir encertadament un dels presents, “La vida que aprenc” és, perdoneu la redundància, una lliçó de vida força apresa. Potser una obsessió per l’educació de la canalla, però molt ben tractada i a l’abast de tothom, amb un llenguatge espontani i planer amb el qual tothom si sent còmode.

En el seu llibre, una novel·la històrica a cavall entre el final de la guerra de Cuba (1898) i la Setmana Tràgica (1909), Pilar Rahola presenta totes les tipologies de l’època en els personatges d’una família immersa en aquell interessant període històric per a Catalunya. Potser, i aquí l’opinió d’un dels presents va moure controvèrsia, la Rahola profunditza una mica menys en els personatges femenins respecte als masculins. De tota manera, es destaca “Rosa de cendra” com una bona novel·la ben interessant.

Finalment, “L’última trobada”, d’un autor consagrat amb obres tant reconegudes com “Divorci a Buda” o “L’herència d’Eszter”, es presenta com un cant a l’amistat, a l’amor i a l’odi, a l’orgull… a les relacions humanes. En definitiva una mica com un cant a la vida. Ben estructurat, amb uns personatges molt forts i descripcions molt minucioses fruit d’un autor que es planta amb curiositat davant la vida, el llibre de Sandor Marai passa a la categoria dels molt racomanables.

Entre els llibres més llegits destaca “84, Charing Cross Road”, un història de coneixement i d’amistat entre una autora nord-americana, Helen Hanff, la mateixa del llibre, i un llibreter de vell londinenc a través del seu intercanvi epistolar. Durant prop de vint anys, del 1949 al 1968, el que comença sent la recerca d’un llibre s’arriba a convertir en una amistat gairebé amorosa. I mai no es coneixeran en persona! Un gran petit llibre.

Llegir Jesús Montcada gairebé mai decep. Aquest és el cas de “Camí de sirga“, un clàssic d’un autor que pot costar una mica entrar-hi, però que un cop dins ja no en surts. Aquesta primera novel·la de Montcada ens endinsa en la vida i en la història d’una Mequinensa a punt de desaperèixer sota les aigües, narrades amb una descripció molt acurada i un estil molt personal.

“La balada del cafè trist“, De Carson McCullers, és una narració-novel·la típica nord-americana, molt trencadora, amb un desenvolupament i uns personatges fora del que estem habituats. I un final absolutament inesperat. Cal llegir la biografia de l’autora per comprendre una mica millor tot plegat. Perquè, després, ja no saps què és més interessant.

“Alló que va passar a Cardós“, de Ramon Solsona, és un llibre que, en general, va passar amb bona nota pel sedàs dels participants a la trobada, que en van destacar el dinamisme de la trama i la narració. Segurament, però, des de l’avantatge de poder escriure això, em permeto avançar el meu vot en contra particular: els dolents no són prou dolents (si més no de fets) i els bons un xic massa toies. Ho sento.

La irlandesa Maggie O’Farell ens presenta una excel·lent novel·la amb “Aquest deu ser el lloc“. Una història d’amor entre dos personatges extraordinaris i narrada amb una escriptura molt moderna (o al menys ho sembla a través de la traducció de Marc Rubió).

De la relació proposada acabem amb “Ha anat així”, de Natàlia Ginzburg, una història de personatges més que no pas de fets.