Refereix son amor, satiritzant als poetes

Sos cabells són sos cabells,
i no són gens or d’Aràbia,
que, a ser-ho, jo crec que algú
l’hauria descabellada.
Los ulls no són de safirs,
sinó de cosa més blanca,
puix un corb los hi trauria
cada un ab una picada.
La boca no és de coral
ni està de perles sembrada,
sinó d’una dentadura
que no hi pendrà una tenalla.
Les mans no són de marfil,
d’alabastre ni de plata,
que les olles i los plats,
cert, no hi guanyarien gaire.
En fi, no és feta de neu,
de roses i menos d’àmbar,
sinó d’ossos i de carn
del capell a la sabata…

Francesc Vicent Garcia – Rector de Vallfogona. Saragossa/Tortosa, 1579 – Vallfogona de Riucorb, 1623. Poeta i eclesiàstic català. Estudià a Lleida i a Barcelona. Fou ordenat sacerdot el 1605 i l’any següent obtenia per oposició la rectoria de Vallfogona de Riucorb, encara que feia llargues estades a altres llocs; aleshores, deixava un regent a Vallfogona.

Protegit per la poderosa família dels Montcada (Pere Montcada, fill de la família va ésser company d’estudis de Francesc Vicent Garcia), contínuament el trobem als palaus episcopals de Vic, Girona, Barcelona i Tarragona. Va participar en diversos certàmens poètics. A finals de l’any 1609 rep la visita del famós bandoler Perot Rocaguinarda. El Rector li dedica un sonet on l’anomena “el millor pillard del cristianisme”. Assisteix a concursos literaris, i és convidat a diversos actes, i a festes i viatges de personatges públics; era assidu de la tertúlia literària que reunia el bisbe Joan de Montcada al seu palau de Barcelona. El 1614 inicià la construcció de la capella de Santa Bàrbara a Vallfogona.
És la figura més destacada del XVII català. “Al voltant d’aquest personatge s’ha creat una popular biografia llegendària i se li atribueix tota mena d’acudits, anècdotes i ocurrències que el converteixen en un Quevedo folklòric català.” Passejant Garcia per la campinya de Madrid narra la més coneguda de les biografies del nostre autor, “vegé a Lope de Vega, a qui no coneixia, estàtic, observant un hermós i tendre noi que dormia sobre una pedra, i a l’acercar-se Garcia, digué aquell: O el muchacho es de bronce, o la piedra es de lana; i luego respongué Garcia: ¿Qué más bronce que no tener años once? ¿Y qué más lana que no pensar que hay mañana?”.

Els seus elogis a la bellesa de dames molt sovint voregen la sensualitat. També en els seus poemes fa burla de tot: de la societat de l’època, de les històries mitològiques, dels tòpics literaris del seu temps, dels seus propis lectors i fins i tot d’ell mateix; la major part de la seva producció són poemes burlescos, de vegades incorrent en l’obscenitat i la brutícia, cosa que va donar-li una perllongada fama popular.