Íncipit

Tot canta o brunz en el món

sa cançó misteriosa;

tot és un concert immens

per qui no té ànima sorda.

De lo poc que jo he comprès,

aquí te n’ensenyo mostra;

les mostres no valen gens:

la cançó és la que és hermosa;

sols que canta dintre els cors

i no es sent de part de fora.

Qui la vulga oir ben bé,

no cal pas que escolti a l’home,

que ha d’obrir de bat a bat

la seva ànima devota i escoltar de l’Infinit

els cants sota l’ampla volta.

Sols aixís sabrà com són

les cançons misterioses.

Víctor Català és el pseudònim de Caterina Albert i Paradís, que va néixer l’11 de setembre del 1869 i morí el 27 de gener de 1966 a L’Escala. Novel·lista, narradora, autora teatral i poeta que enceta la tradició literària catalana escrita per dones, encara que, com altres escriptores de l’època, es veu forçada a amagar la seva identitat sota el pseudònim masculí.

Tot i que pretén dedicar-se al teatre, arran de l’escàndol produït pel monòleg La infanticida, guardonat als Jocs Florals d’Olot el 1898, es decanta per la narrativa breu i la novel·la, gèneres en els quals obté un reconeixement immediat i que han marcat l’evolució de la narrativa catalana del segle XX i han influït moltes escriptores, des de Rodoreda fins a l’estricta contemporaneïtat.

Coincidint amb el Modernisme, es dona a conèixer amb Drames rurals (1902), Ombrívoles (1904), Caires vius (1907) i la novel·la Solitud (1905), considerada la seva obra mestra. L’obra de Català analitza la situació de la dona en la societat de l’època, les relacions de parella i el treball rural i n’ofereix una imatge molt negativa, plena de violència i crueltat, que contravé els models idíl·lics heretats del segle XIX. Després d’un període de silenci, coincidint amb el Noucentisme, Caterina Albert continua la seva obra, assaja noves formes en la novel·la Un film (3.000 metres) (1926), amb tècniques procedents del cinema, i publica altres volums de contes: La mare Balena (1920) i, posteriorment, Contrallums (1930), que contenen alguns dels seus millors relats.