La poesia és una finestra oberta a l’art, a la creativitat, a la imaginació i a la sensibilitat. La paraula poètica ens facilita una alenada d’aire fresc i una nota de color que volem fer arribar a tothom que vulgui sentir el plaer de llegir, de mirar, de pensar.
  
I en cada poesia sempre hi trobem unes paraules, un parell de versos, que se’ns queden als llavis, que tornem a llegir, que ens ressonen. Els hi diem Tics poètics. 
Cada mes en triem quatre i us els oferim acompanyats del poema sencer i la biografia dels seus autors. Aquest mes de maig el dediquem a l’amor… i el desamor. Gaudiu-ne!

 

“…cercaré l’alegria que em recordi…”

Estimaré fins al límit

estimaré fins al límit
de la teva paraula.
tornaré cap a casa després.
i en la túnica
dels teus ulls de neguit
i amors inhòspits
cercaré l’alegria que em recordi
l’aspra veu del desert de l’esperança.

Francesc Garriga i Barata va néixer a Sabadell el 1932 i va morir el 2015 a Sant Cugat del Vallès. Mestre de poetes, amb un estil personalíssim, sense ornaments formals, cerca obsessivament arribar a l’essència del poema. A mes d’ajudar a surar noves veus i mons creatius, ens ha fet present el seu món a través de la ràdio i la televisió durant molts anys. Ha dirigit la revista d’art FMR i ha viscut envoltat de bellesa i gats.
Ha seguit una trajectòria molt coherent, tot i dècades de sequera literària. Entre els últims títols es troben: Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (Premi Cavall Verd 2012) i Tornar és lluny (Premi Carles Riba 2013). El 2014 va aplegar una selecció pròpia de tots els llibres a Demà no és mai i encara publicà Swing (2015), just al final de la seva vida. La seva obra poètica completa s’aplega a Cosmonauta (2017). Potser un dels trets formals més identificadors de Garriga és l’ús de les minúscules, fins i tot en els noms propis. Aquesta singularitat, portada a l’extrem a Cosmonauta, fa que només concedeixi una excepció. És en un vers del llibre Ragtime, on hi apareix la paraula «Déu» en un autoretrat personal i poètic.

 

“…del teu cos sobre el meu.
Tot se’m desfà a les mans,…”

L’hora baixa

El mirall ja comença a tacar-se
amb la sal d’aquest mar, tan a prop
com un abric de llana a les espatlles.
Més enllà dels balcons
hi ha unes noies que canten, acostades,
i riuen sobre l’aire blau i groc,
sobre els vidres encesos d’horabaixa.
No sé pas quina porta he d’obrir,
ni quin llibre triar, ni on abraçar-me,
que no em torni l’enyor.
Ni cabells per besar, ni l’ombra densa
del teu cos sobre el meu.
Tot se’m desfà a les mans,
aquestes mans que et busquen, cap al vespre,
a la tassa i als plats, a les cortines,
sobre la taula, a les ampolles mortes
i al tall precís del ganivet més fi.

Olga Xirinacs Díaz va néixer a Tarragona l’11 de maig de 1936. Al llarg de la seva fecunda producció ha escrit poesia, novel·la, conte, novel·la curta per a joves, assaig, prosa poètica, viatges…

Participa en moltes de les iniciatives culturals i cíviques de la ciutat. El 1975 és presidenta de la Delegació d’Òmnium Cultural al Tarragonès i més endavant membre de la Junta Directiva de l’entitat. En aquest mateix any es crea el grup de poesia ‘l’Espiadimonis’ en el qual participa activament.

Ha obtingut els premis més importants de la literatura en llengua catalana, tant en la modalitat de poesia com en el de narrativa. Pel que fa a la poesia destaca el poemari Llavis que dansen (Carles Riba, 1987). L’any 1978 als Jocs Florals de Barcelona obté el títol de Mestre en Gai Saber. Darrerament ha publicat Grills de mandarina (2004) i El sol a les vinyes (2005). Pel que fa a la narrativa cal destacar Interior amb difunts (Josep Pla, 1982); Al meu cap una llosa (Sant Jordi, 1984 i Crítica Serra d’Or, 1986); Zona marítima (Ramon Llull, 1986); Enterraments lleugers (Sant Joan, 1990) i Un cadàver per sopar (Ciutat de Badalona, 2000). El conjunt de la seva obra s’ha distingit amb la Creu de Sant Jordi, concedida per la Generalitat de Catalunya l’any 1990.

És sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

“…faré que tot s’aturi en 
els teus pòmuls…”

AMB TOTS ELS TONS DEL DOLOR I DE L’ATZAR 

Si tu vols,
vigilaré les herbes que ens esperen.
Si tu vols,
constel·laré de flors el teu somriure.
Si tu vols,
tornaré a alçar-me de les meves cendres.
Si tu vols,
faré que tot s’aturi en els teus pòmuls.
Si tu vols,
desxifraré l’oracle dels teus ulls.
Si tu vols,
anirem carrer avall fins al mai més.
Si tu vols,
dependran del teu coll tots els viatges.
Si tu vols,
serem fills del capvespre fora vila.
Si tu vols,
esperaré com sempre el teu mot: “vull”.

Feliu Formosa va néixer a Sabadell el 1934. És traductor, dramaturg, poeta, professor d’art dramàtic i actor. Va rebre el Premi de les Lletres Catalanes el 2005 entre molts altres guardons. Va néixer als anys trenta, la qual cosa significa que forma part d’una generació obligada a conrear una gran capacitat crítica. Es considerat un integrant literari dels poetes del setanta per l’apropament a un estil que podríem anomenar com “neo-simbolista” i en el qual s’inclou un dels seus millors amics i referents, Joan Vinyoli.  L’exercici continuat d’una poesia reflexiva i de fructífera diversitat expressiva, però, és de difícil encaix dins els corrents de la seva generació. Aquests dos versos seus ho il·lustren bé: “des de l’exuberància / de tants poetes, dubto”. Formosa ha conreat molts camps literaris i ha aconseguit que tots ells s’encavalquin i es nodreixin mútuament. Podríem dir que cada un dels seus llibres representa el decorat d’una estança de la seva ànima. És pare de la cantant i actriu Ester Formosa, qui ha musicat algun dels seus poemes, i de la traductora Clara Formosa. Va militar al PSUC del 1956 al 1972. Ha estat sempre una persona compromesa amb el seu temps, tant durant la clandestinitat amb la dictadura de Franco com actualment, expressant la seva perplexitat en veure la involució democràtica a l’estat espanyol.

 

“…ens abocava a doll 
l’aigua de la infantesa…”

Una història d’amor

Va començar a l’ombra de plàtans i til·lers
ciutadans, i al vell claustre que enjoiaven cireres
un cop l’any, i ginesta.
Durava encara quan,
campaneta de plata, la veu clara dels néts
ens abocava a doll l’aigua de la infantesa
als càntirs del record, i la tendresa nova
amb frescor de rosada pellava les ferides
del temps.
Encara dura, com una melodia
trobada en vells papers, i no sencera,
adaptada amb esforç, perquè no es perdi
Per a veu i record.

Maria Àngels Anglada i d’Abadal (Vic, 9 de març de 1930 – Figueres, 23 d’abril de 1999) fou una poeta, novel·lista, crítica i assagista literària. Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, va conrear la crítica literària, amb atenció especial als poetes catalans i italians, la poesia, la narrativa i els estudis clàssics. 

Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i va rebre diversos premis, com el Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.