”de les flors més soles
jo te’n faré un ram.”

No em culpis a mi

Si vols vine amb mi 
pel petit camí
que va a la muntanya,
si vols vine amb mi.
El sol s’alçarà
sobre les nostres testes,
la vida serà
plana com la mà.
Veurem camperoles
damunt cada camp,
de les flors més soles
jo te’n faré un ram.
Si un petó s’enreda
enmig del satí
de la galta teva
no em culpis a mi!

Montserrat Vayresa i Trullols (Lledó d’Empordà, Alt Empordà, 28 d’agost de 1924 – Figueres, 8 de novembre de 2006) poeta i escriptora. 

Va rebre la primera influència de l’avi matern, el poeta Sebastià Trullol, i començà molt jove a escriure poesia. Al llarg de la seva vida va mantenir una relació constant amb artistes, especialment amb pintors de l’Empordà i de la Garrotxa. De l’estreta col·laboració amb el pintor Lluís Roura, en sorgiren dos llibres, amb poemes i pintures, dedicats als pobles de l’Empordà. 

Té la Creu de Sant Jordi del 1999 per la seva dedicació al país i a la cultura.

 

”Hem obert els ulls 
enlleganyats com dues magranes”

Primavera

Hem obert persianes i espolsat flassades,
i hem omplert d’aire net els vells pulmons.
Hem obert els ulls enlleganyats com dues magranes
per poder abastar-ho tot sense racons.
També hem afinat curosament l’orella
per tal de no deixar-nos cap soroll.
Ens hem omplert els mots de poesia
i valents ens hem plantat de cara al món.
I tímida i lentament de sota els llençols
ha tret el cap, engalanada i majestuosa…
La reina primavera.

Quim Ponsa En paraules seves: “Soc un gracienc empordanès de soca-arrel. Vaig començar a escriure en ser expulsat de l’institut per raons polítiques (no era políticament correcte faltar tant a classe), i en un curs d’estiu un paio va descobrir que servia per a alguna cosa.

Organitzo des de fa quinze anys la nit de poesia de Navata. Fa dos anys vaig guanyar el premi de la poesia de la rosa a Mollet de Peralada, sent-ne finalista l’any següent. Aquest any 2010 vaig guanyar també el primer premi de poesia Ciutat de Vallromanes. Tinc un llibre publicat sota el títol Sense més ni més (2008).”

 

”Al teu costat els núvols 
esfilagarsats com llana d’un cabdell”

Ícar

Va ser el pare qui et va ensenyar a fer les ales.
Per això, i perquè vas escapar del laberint, vas
acceptar-les com una cosa bona.
Era bonic, la terra des de dalt amb ginesta florida.
Al teu costat els núvols esfilagarsats com llana d’un cabdell
amb que han jugat els gats dels àngels.
I una font que cantava: se li veia la veu
quan el sol de la tarda li acaronava el doll,
i el fet de no sentir-la, mesura i lleugeresa del plaer de volar.
Aquí pogueres reconèixer l’orgull calmut de l’àliga i el teu,
de voler ser més que ella: lliure, l’afany de la cacera ignot.
(Esquirols i teixons fiten indiferents).
L’aire un mormol a les orelles de missatges del nord. I entendre
el privilegi que els deus han atorgat als escollits que sobreviuen.
Pujar, pujar, pujar, fins on els raigs de sol perden l’obliqüitat,
on no hi ha vells que ploren ni supèrbia de reis minsos com nans
ni funcionaris ronsos, ni demandes inútils com caramels de sal.
Però amb un darrer cop d’ull vas veure el nen amb el dit enlairat.
Va ser llavors que vas començar a caure. La tendresa, la mandra,
la rutina, la roba que s’eixuga, una mica de febre, la manta de
dibuixos, què has fet avui a l’escola, bon dia, bon profit, si
un malson et desperta pensa que quina sort, somniaves,
tots els mitjons són bruts, aquesta sopa crema, bufa
i el gelat al costat perquè es refredi. Totes les plomes volen.
Peses. Com avellana de perfídia la cera generosa s’ha desfet.
Caus. Mai no sabràs què volies saber. Si el sol
era realment el sol, si el mar era realment el mar,
si el camí cap el cel tan llarg i trist com et temies.

Anna d’Aguilar-Amat i Castillo va néixer a Barcelona el 1962; poeta i assagista catalana, investigadora i professora universitària de Terminologia aplicada a la Traducció i Lingüística. Estudià Filologia Hispànica a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i es doctorà en Lingüística l’any 1993. La seva poesia figura en un nombre d’antologies de poesia catalana. Ha estat traduïda a l’anglès, l’àrab, el castellà, l’eslovè, el finès, el francès, l’italià, el macedònic i el sard.

 

“…enmig del camp

una flor hem arrencada…”

La color roja del sol 

La color roja del cel
la portem en la mirada;
quan érem enmig del camp
una flor hem arrencada.

Sobre els rostolls caminem
com sobre catifa clara,
millor encara, que sentim
com s’esquinça a cada passa,
amb un cruixir de somrís
i una dolça sotragada.

La calor roja del cel
es va tornant més daurada:
com si anés naixent de tu,
com si et brollés de la cara.

Albert Ràfols-Casamada va néixer a Barcelona el 1923 i hi va morir el 2009. Poeta i pintor català. Ha sigut un dels artistes catalans contemporanis més significatius i polifacètics. Va iniciar-se en el dibuix i la pintura amb el guiatge del seu pare, Albert Ràfols Cullerés. Després d’uns anys d’estudis d’arquitectura, va optar per la pintura i va exposar per primer cop a Barcelona el 1946 amb el grup Els Vuit.

Tot i que la seva carrera literària va ser tardana (va publicar el seu primer llibre de poemes el 1976), va cultivar diversos gèneres, com l’assaig i la poesia, i va exercir d’il·lustrador de clàssics literaris catalans. L’any 2000, l’editorial Proa va reunir la totalitat de la seva obra poètica en un sol volum: Signe d’aire: obra poètica (1939-1999)