El noguer

El van plantar a migjorn, arran de l’era,
Perquè fos ombra quan trillessin.
I va créixer ufanós i dominant.
Al principi, només era un noguer,
arbre d’amants o de canalla.
Després va venir el nom i el nom
el va fer carn: mireu deia la gent,
és el noguer de Cama.
Quan jo vaig néixer, l’arbre ja era vell.
Feia unes nous petites, raconeres,
endurida memòria d’un silenci
que esberlaven les garses.
Entorn de l’era, el pare
hi va plantar fruiters, nova llavor.
I els fruiters, tan perfectes, no medraven,
els ofegava l’ombra del noguer, i es fonien.
Talleu-lo va dir el pare.
I el van tallar.
Jo he vingut a ciutat, buscant el mar.
Però l’ombra del arbre encara creix
i penetra en la llum d’aquesta platja.
Obre un solc en la barba del baladre,
pinta els rosers d’escorça i ja despunta
sobre els ullets bocabadats que em miren,
la meua filla.
No t’adormis a l’ombra d’un noguer,
li dic fluixet,
i ella innocent, s’adorm.

Pere Pena i Jové va néixer a Seròs, Segrià, el 1962. És poeta. Es va doctorar en literatura espanyola amb un estudi sobre l’obra poètica de José Agustín Goytisolo. Actualment, és professor de llengua i literatura castellana a l’ensenyament secundari. Endemés d’un poemari ha fet un estudi sobre la situació dels alumnes de secundària. Ha començat gran a escriure en català, llengua que al principi se li resistia a causa de la seva formació en castellà. L’autor ha furgat en la memòria fins a fer cap al Seròs de la seva infantesa. Un món rural allunyat de qualsevol bucolisme. Entre altres, ha guanyat Premi Vicent Andrés Estellés de poesia.