Tarda de circ per als altres que hi van

Les formigues, vestides de blau, davant la porta

amb les mans balderes i els ulls engrescats;

els guerrers, a tots dos costats, d’escorta,

mentre el cel és més clar per aquest blau.

 

Rampells del programa:

a les sis deu les dansarines,

a les sis vint els cavalls,

a dos quarts de set la dona barbuda,

a les set jocs de mans

i a un quart de vuit els acròbates

per a aquests ulls d’infant

cansats de massa tàpies.

 

No penso en coses greus perquè la tarda em basta

i tot això supura dintre meu,

segrega com un líquid torrencial

sota el tendal que em sorprèn sol.

Els meus amics, aquestes mans encaixades,

no em coneixerien si entraven de cop.

 

El circ és per als altres, que hi van.

La policia no intervindrà, però és a la porta

per si s´escapa un lleó,

per si es fuga la dansarina

o algun estel brilla de sotamà.

Fins ara, no ha passat mai.

 

Manuel de Pedrolo va néixer a L’Aranyó el 1918 i va morir a Barcelona el 1990. Fou un clandestí en una societat segrestada. Fill d’una antiga nissaga nobiliària, va néixer dins els murs d’un castell de la inhòspita Segarra, propietat de la família paterna. Fou un adolescent solitari carregat d’expectatives durant la República en una petita capital de comarca, i un jove soldat que va fer la guerra en el bàndol dels vençuts. Un escriptor de posicions insubornables al llarg de la dictadura franquista i un intel·lectual isolat en una democràcia avara que, per al nostre autor, desdibuixa clarament les llibertats col·lectives. El silenci de la crítica a l’entorn de la seva obra va fer que, els darrers anys de la seva vida, l’escriptor covés la idea de fracàs. Al seu enterrament, hi assistí la seva muller, la seva filla i un bon amic que arribà tard.

Amb tot, ha estat un dels escriptors més llegits de la postguerra i ens ha llegat una obra poètica considerable, uns centenars d’articles periodístics amb el seu respectable nombre d’entusiastes, unes quantes peces teatrals cabdals, l’obra novel·lística de més gruix de la nostra literatura amb la corresponent legió de lectors i, encara, un radical concepte de la creativitat i una imatge d’autor que compromet el seu ésser a cada ratlla. D’antuvi, presumia aquell fracàs; lliurat del tot a un univers-escriptura de rebel coherència interna no sols és un capítol estel·lar de la literatura catalana contemporània: és una aportació rotunda a la història de la nostra cultura. Va ser Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1979.

Tota la seva obra, constitutiva d’un dels corpus més extensos de les lletres catalanes, és sovint eclipsada per l’èxit de la seva novel·la més coneguda, Mecanoscrit del segon origen.