Lo pus bell catalanesc del món

pollancres cristal·lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l’oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l’albó com d’engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s’enfilen amb xiulo a les voreres
d’arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres …
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.

Begonya Mezquita va néixer a Sagunt l’any 1968, començà a escriure i publicar poesia des de molt jove. És autora dels llibres El perfecte somriure (1989, I Premi Vila de Mislata), Entre la distància exacta i la nit (1991), Signes de terra (1999, finalista del II Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt) i Una illa (2007), i de les plaquettes Badalls d’estiu (1990) i L’any de les atzavares (1994). Ha estat antologada a Dotze poetes joves valencians (2000) i treballs seus han aparegut en diverses edicions col·lectives. Col·labora regularment en les revistes digitals La paraula nostra i Trapezi.