Palau d’absències

Tardes daurades flueixen calmoses
i lleus es decanten als pous del capvespre.
Blau miralleig de les ones i blau obscur del cel
fonent-se en un crit.
Cap campana no retorna
les hores finites que cauen
als pous de l’oblit.
Però en l’horitzó amb tornasols que ara es
tanca
s’encenen guspires que trenquen
el vel de la nit.

Carme Meix i Fuster és filla de Gandesa, on neix l’any 1937. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, ha desenvolupat l’activitat com a professora de llengua i literatura catalanes a Barcelona i Santa Coloma de Gramenet. Enceta la trajectòria com a escriptora amb un poema sobre la Mare de Déu de la Fontcalda, distingit amb el guardó de poesia de la Reial Acadèmia Mariana de Lleida (1989).
L’escriptora parla a la seva poesia de temes quotidians i personals com la tardor, l’aigua, el gallet, la infantesa, els records, per fer una literatura de reflexió de caràcter, amb trets més generals com la nostàlgia, el silenci, els records, el nou camí que ha emprès Catalunya, etc. La seva poesia no és ni òbvia ni imprescindible, ja que és el relat en femení d’un temps de renúncies i transformacions. Meix explica a través dels versos petites històries particulars que són col·lectives com és la connexió entre les terres de l’Ebre i la resta del principat.