Combat d’amor

Em té l’amor tan subjecte al seu regne
que ara la nit m’és congost o planura;
erm, el boscam, tot d’incerta tenebra.
Temo la mort que les passes m’atura.

¿Qui, de l’amor, els penyals i congestes
de cert coneix, i les balmes? Obscura,
la nit s’afua. Rocalles esquerpes,
fosques cruïlles de llamps i malura.

En creu l’amor em tenia i em té.
Sóc vinant que la creu no conjura.
Reto homenatge, en paratge foscant,
al viu punyal que l’amor em procura.

Més foc al pit, més foc al pit, més foc
al pit! L’amor ¿fa patir si fulgura?
I el cel ¿no pot, de tants núvols, obrir
un diamant, fosc de neu i sutzura?

Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill.
Tota de nit és la meva armadura.
Negre com sóc, ni la nit em reté.
És fosc ivori la meva figura.

L’amor té signes i emblemes. La nit:
astres glaçats en heràldica pura.
Mou un navili l’alè de l’espai.
Blau, sóc l’abisme, i l’abisme m’endura.

Ha de ser negre aquest blau. I demà,
tot fosc d’abisme, com eina madura,
– la llum als pàmpols, de mort averany –
del fosc imperi d’amor tindré cura.

Pere Gimferrer va néixer a Barcelona el 22 de juny de 1945. És poeta, traductor i crític literari català. Va estudiar dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en literatura. Mostra una poesia discursiva, metaliterària, que assaja enllaçar el Barroc i les avantguardes, explorant així mateix les tènues fronteres entre realitat real i realitat artística. El 1985 és escollit Membre de la Real Academia Española i el 1989 li és concedida la Creu de Sant Jordi. És Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1998) i Membre numerari electe de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (2008).