Els Aristòcrates
(Les dones i els dies)

Oh Borges, Lowell, oh patricis
americans! Teniu la vostra
història tan prop, i us viu el fàstic.
Tinc història prop. En tinc el fàstic.
No sabré escriure els detallats poemes
que us escriviu. El fàstic meu
(fet vell perquè ningú no en diu la història),
com els turmells d’una nena gitana, 
potser em deixa ser pell i vida sota el brut, 
però sóc agrisat, i només parlo
de generalitats, com un plebeu
que mai no va escoltar, frescos i lents, 
els records de les dones dins la casa
densa, i que va buidat: un pou de por.

Gabriel Ferrater va néixer a Reus, 1922 i va morir el 1972 a Sant Cugat del Vallès. Poeta, lector i director editorial, professor i traductor, crític d’art, lingüista i estudiós de la literatura. Liberal i independent, escèptic, antiprovincià, recelós d’ideologies i dogmatismes, polítics o estètics, i, per damunt de tot, lúcid, iconoclasta i provocador. Un personatge poc convencional, autodidacte, rigorós, amè, didàctic i sempre apassionat.

Autor d’una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls Da nuces pueris (1960), Menja’t una cama (1962), Teoria dels cossos (1966), que va aplegar en un volum, i Les dones i els dies (1968) que va suposar el punt i final d’una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes. Els temes principals que travessen de cap a cap la seva obra són l’erotisme i el pas del temps, així com les conseqüències de la guerra civil i la situació de postguerra.

Va traduir al català Der Prozess, de Franz Kafka; Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky.

Es va suïcidar el 27 d’abril de 1972, al seu pis de Sant Cugat del Vallès.