Els albercocs

i les petites collidores

 

Diu Iris a Mirtila:

—Amiga, jo no sé…

¿Tants d’albercocs li deixes

al vell albercoquer?

 

—Oh Iris, prou m’agrada

menjar-ne pel camins

fent festa a la dolcesa

que em raja boca endins.

 

Però l’hivern arriba,

i vora el foc rabent

sentim a la teulada

ballar teules i vent.

 

I, bell atzar, la mare,

veient-nos entristits,

i com freguem els nassos

i com bufem els dits,

 

ens porta, riolera,

quan cau la neu a flocs,

un pot amb confitures

de préssecs o albercocs.

 

Josep Carner va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Fou poeta, periodista, autor de teatre i traductor català. Va utilitzar nombrosos pseudònims, fins a quaranta-nou, especialment en articles i textos per a publicacions i com a traductor; els més destacats serien: Bellafila, Calíban, Joan d’Albaflor, Joan Sitjar, Virgilius, Plautus, Two, Pere de Maldar.

Conegut com el príncep dels poetes perquè, amb la seva obra poètica, va situar la poesia catalana a l’alçada de la poesia europea del seu temps, emplenant amb la seva saviesa i la seva habilitat els buits a què segles d’abandonament del català com a llengua de cultura l’havien forçada, envigorint les troballes dels seus mestres anteriors (especialment, Jacint Verdaguer, Joan Maragall i els poetes de l’Escola Mallorquina) i aportant-hi la gràcia del seu inconfusible estil. En les seves poesies uneix la tradició literària europea des de la clàssica de Francesco Petrarca fins a la pròpia catalana passant per l’obra dels romàntics anglesos i la poesia didàctica francesa del xviii, una tradició filtrada pel seu talent individual que li permet assolir una gran perfecció lingüística i un estil molt personal que amoroseix amb components de delectada contemplació i distanciada ironia un pensament d’humilitat franciscana i d’inconfessat escepticisme quant a la condició humana.