Una cosa és llegir Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona, la darrera biografia d’Agustí Pons, i l’altra escoltar el propi Agustí Pons parlar, podríem dir, de la Maria Aurèlia Capmany. Res a veure. I això és el que va passar en la darrera sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample que va acollir la llibreria Documenta.

Havíem trencat el gel tot fent alguna pinzellada sobre les aficions -algunes de poc confessables- del periodista i escriptor i havia sorgit la primera pregunta: “Què t’ha aportat de més i condicionat el fet d’haver conegut, personalment i professionalment, la Maria Aurèlia Capmany?”

Com si fos un enviat especial de la tempesta que, durant tot el dia, s’havia acarnissat a Barcelona, Agustí Pons es va fer l’amo de la situació amb una apassionada i vehement exposició sobre les diferents facetes de l’escriptora, de la qual enguany es commemora el centenari del naixement: la seva culminació artística, cultural i política, fonamentada en un fort sentiment de catalanitat, una defensa a ultrança dels drets de la dona i un compromís absolut amb la llengua catalana. Tots ells aspectes que el periodista va fer tronar per damunt d’un auditori lliurat absolutament a la seva vehement exposició.

Agustí Pons va parlar de la seva educació íntegrament en castellà, per raó del temps franquista, i de com la Maria Aurèlia li va donar l’empenta definitiva per escriure en català. “Jo havia començat a escriure -malament- poemes en català i em vaig presentar, sense fer-ho notori, a un concurs que havia organitzat Joan Argenté, cosí de la mare. Va guanyar Pau Riba, però jo vaig ser segon. El segon pas va venir del mateix Argenté, que va organitzar un recital de poemes a casa seva perquè joves que començàvem ens poguéssim donar a conèixer. En Joan [Argenté] havia estat alumne de la Maria Aurèlia a Badalona i l’escriptora va venir a l’acte. Va quedar molt contenta que escrivíssim en català. Per a mi allò va ser un canvi a la meva vida.”

La Capmany es va convertir en una mena de cap espiritual de tota una generació d’escriptors joves que ella convidava a casa seva per seguir-ne de prop l’evolució i corregir-los quan calia: “Ens estirava les orelles”, explica metafòricament l’Agustí.

Una anècdota. Explica l’Agustí Pons: “Un dia que m’havia trobat amb la Maria Aurèlia li vaig dir que em venia de gust menjar un bocadillo. Ella em va mirar i em va dir ‘Home!’. Li vaig respondre que no diria pas entrepà, que ningú m’entendria. I em va contestar ‘digue’n sandvitx!’”

La magnífica relació de la Capmany, representant del que podríem dir-ne catalanisme popular, amb Pasqual Maragall, del catalanisme de la part alta de Barcelona, i amb Salvador Espriu, que valorava molt la llicenciatura en Filosofia de la Maria Aurèlia perquè li permetia connectar molt millor amb el món del poeta, son altres aspectes que Pons va tenir interès en destacar per completar millor la contextualització de l’escriptora.

I una pregunta interessant: “En un país normalitzat, la Maria Aurèlia Capmany hauria triomfat encara mes?”

L’Agustí Pons ho té clar, tal com fa entendre en el llibre: “Per una banda, s’havia de guanyar la vida d’altres maneres i, per l’altra, li agradava veure i tastar altres coses, perquè era una xafardera de mena. En la seva carrera literària també hi va incidir terriblement la censura, que va impedir editar alguns dels seus llibres durant anys! Tot plegat ha fet que la novel·la de la Maria Aurèlia Capmany no arribés a una alçada més gran.”

En defensa de l’escriptora, en Pons explica que la Maria Aurèlia es troba enmig de dues generacions amb dos noms molt potents: la Mercè Rodoreda i en Quim Monzó. I que això no ajuda gaire a la pervivència de la línia novel·lística de la Capmany.

I continua: “Però, en definitiva, la Maria Aurèlia va fer el que va voler. Cal tenir en compte que la trajectòria del novel·lista és una aposta a llarg termini. D’altra banda és evident que el clima franquista del temps no la va ajudar gens”. I reivindica. “No hem d’oblidar els seus articles. Alguns dels quals són extraordinaris.”

Un altre punt d’interès, que el llibre explicita magníficament, és el de la relació amor-odi entre la Capmany i Josep Maria Castellet, el gran patró d’Edicions 62. “Heu de tenir en compte -exclama Pons- que Castellet li va encarregar un llibre sobre la dona tot i estar barallats!” Tots dos tenien una idea diferent de la modernitat però, així i tot, tots dos participen del progrés.

“Però també és veritat que la Maria Aurèlia no estava d’acord amb la posició comunista de Castellet i prova d’això és que quan escriu Un lloc entre els morts, Edicions 62 no li publica. I quan Castellet s’enamora de Marcuse la Maria Aurèlia se’n riu i, quan lloa McLuhan, la Maria Aurèlia s’emprenya.”

Respecte a Josep Pla, un altre nom sovint conflictiu en el món literari català, la Capmany “bàsicament diu als joves que no s’hi emmirallin.”

Tres homes bàsics -amb diferents intensitats i nivells- en la vida de l’escriptora: Jaume Vidal Alcover (el seu company), Salvador Espriu (el seu far) i Ricard Salvat (qui no va poder ser). I Agustí Pons és taxatiu al final: “Avui, la Maria Aurèlia Capmany seria independentista.” Tot i pertànyer al PSC, “no crec que tingué gaire arrelat el federalisme.”

Josep Playà Montaner