El Rec Comtal és un canal que és construí a la segona meitat del segle X, seguint molt de prop el traçat de l’antic aqüeducte romà. Es feia servir per a fer funcionar els diversos molins que hi havia al llarg del seu traçat i per a regar. Al segle XII es construí també una farga que aprofitava l’aigua del rec i al segle XIII hi havia vint-i-un molins al llarg del seu recorregut. La història de Barcelona (de la ciutat emmurallada, però també de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals) no es pot entendre sense el protagonisme del Rec Comtal en l’abastament d’aigua. Si el jaciment del Born ha posat novament de manifest el tram final de la sèquia a Ciutat Vella, la sortida matinal del proppassat diumenge dia 29 d’abril s’ha centrat en el tram inicial de la conducció de les aigües per a descobrir llocs, edificis, racons i detalls poc coneguts o valorats.

 

Al voltant d’una vintena de persones es van atrevir, malgrat el mal temps i la previsió de pluja generalitzada a participar i gaudir de l’itinerari pel Rec Comtal, guiats pel mestratge de l’historiador Manel Martin del Centre d’Estudis Ignasi Iglésias.

 

La passejada es va iniciar a la sortida de l’estació de Montcada-Bifurcació. Primerament anàrem caminant fins a l’edifici de la Mina de Montcada, on s´hi pot veure la canalització subterrània que recull l’aigua de la capa freàtica del riu Besòs i que actualment acull el Casal de Gent Gran “Casa de la Mina”. Al mateix edifici hi ha el Reixegó: La reixa que dóna accés al repartidor del Rec on hi ha un tallamar de pedra que dividia la dotació de l’aigua en tres parts: una per a la ciutat i dues per als usuaris de la sèquia. Aquest equipament està situat a mig camí del barri de la Ribera i Can Sant Joan, al Parc de les Aigües.

 

Vam continuar cap als Pous de Montcada, estació elevadora i central de bombeig. Inaugurada el 1879, s’hi troben diversos edificis: el de les calderes i les dues màquines de vapor verticals, el dels tres pous que permetien l’extracció de l’aigua i la casa del director. Tot plegat un veritable exemple, ple de detalls i bellesa estètica, del patrimoni industrial modernista català del segle XIX.

 

A continuació la nostra ruta ens porta pel carrer del Reixegó, per on passa el rec soterrat, i el retrobem ja a l’aire lliure a tocar la via del tren. Deixem Montcada enrere per entrar a Barcelona pel barri de Vallbona (antiga quadra senyorial). Després de travessar el Rec per l’únic antic pont que queda, resseguim la zona d’horts més gran que resta a Barcelona, “la Ponderosa”, regada amb l’aigua del Rec.

 

Seguim la sèquia fins que s’amaga definitivament. Després continuem en direcció sud, a tocar la C-17, cap al turonet immediat al Besòs que des d’època romana assenyalava l’entrada al Territori de Barcelona: Finestrelles, avui conegut com la Trinitat.

 

Finalment arribem a la Casa de l’Aigua de Trinitat Vella, construïda el 1917 arran de l’epidèmia de tifus de 1914 per a reformar el sistema hidràulic de Montcada. Va funcionar fins els anys vuitanta i enllaça, per sota de la Meridiana, amb el dipòsit de Trinitat Nova. En aquesta ocasió s’ha pogut fer el recorregut sencer que uneix les dues Cases de l’Aigua, a través d’un túnel de 330m que connecta per sota les autopistes, les cases de l’Aigua de la Trinitat Nova i la Trinitat Vella.

 

Els darrers anys el Rec ha passat d’estar quasi oblidat a ser present en projectes públics de recuperació patrimonial.