Òmnium ha lliurat el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Raimon aquest dimarts al Palau de la Música Catalana. La cerimònia ha homenatjat els cinquanta anys dedicats a la difusió de la llengua i la cultura catalanes de l’artista valencià, davant uns 1.500 assistents que l’han ovacionat (fotogaleria).

“Amb mi estan premiant a tota la gent que va començar un fenomen inexistent abans dels anys 50 del segle passat, que ha contribuït a configurar en gran part dels ciutadans la sensibilitat, el gust per la música i la poesia, un cert compromís de país, i en el meu i altres casos, un cert compromís social”, ha afirmat Raimon després de rebre el guardó, repassant diversos artistes d’aquesta generació dels Països Catalans.

“Jo em sento part d’aquest món, de tot aquest immens talent que va fer possible aquest fenomen de cançó popular nova […] en unes condicions perverses, de dictadura, d’intent de fer desaparèixer tota una llengua i una cultura, tot un poble […] Jo em sento part d’aquet món que va fer possible aquest nou fenomen poètico-musical. Jo sóc d’eixe món i vull compartir el premi amb tots els que sou d’eixe món”, ha afegit Raimon, qui també ha reivindicat el dret a la discrepància i la llibertat d’expressió.

Al seu parlament, la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, ha destacat Raimon com un dels referents de la llengua i la cultura catalanes: “Raimon és un nom universal de la cultura catalana d’avui, un català de València i del món, que sentim nostre tots els que parlem la llengua d’Ausiàs March […] Som de la nació que Raimon canta i musica, de la nació que –en les seves paraules- ve d’un silenci antic i molt llarg”.

“Ara ja no som plens de nit, ara som plens d’esperança i de serena obstinació per conquerir democràticament un futur sense amenaces. Aixequem castells per demanar que puguem votar el 9 de novembre. I unim així cultura i democràcia”, ha afirmat la presidenta d’Òmnium. “I és ara també que reivindiquem amb força la nostra escola. En català, perquè és així com ha de ser en un país normal”, ha reblat Muriel Casals.

Un espectacle creat per l’ocasió, a partir de la figura i l’obra de Raimon, ha obert la cerimònia de lliurament, amb una gran tela blanca de fons. En la part artística, la veu de Gemma Humet i la guitarra de Toni Xuclà han repassat diverses cançons del músic de Xàtiva, alternats amb la poesia d’Ivan Benet i Marta Marco i la dansa de Nathalie Labiano. La Coral Sant Jordi també ha interpretat alguns dels himnes de l’artista valencià, com ‘Al vent’. Enric Sòria ha glossat la biografia artística de Raimon, destacant per exemple la seva capacitat per popularitzar poetes com Espriu o Ausiàs March, a més de donar veu a les classes subalternes. L’acte ha finalitzat amb el Cant dels Segadors, a càrrec de la Coral Sant Jordi.

Les dues màximes autoritats del país, el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, i la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, han assistit a l’acte, al costat de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, del conseller de la Presidència i portaveu del govern, Francesc Homs, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, a més dels expresidents Jordi Pujol i José Montilla.

Més de 50 anys de trajectòria

Ramon Pelegero i Sanchis, Raimon (Xàtiva, 1940) comença a cantar en públic a València el 1961 i ben aviat destaca dins el moviment de la Nova Cançó amb un estil inconfusible. Canta per primera vegada a Barcelona l’any 1962, al Fòrum Vergés, el mateix any que es llicencia en Història a la Universitat de València.

Raimon ha publicat una cinquantena de discos, entre directes i enregistraments d’estudi. Enguany, ha publicat dos CD amb el títol Raimon 50, enregistrats en directe el 30 de novembre al Gran Teatre del Liceu. El relleu i la vocació internacional de Raimon queden palesos amb l’edició de discos i la celebració de recitals en una vintena de països d’arreu del món.

+ www.premidhonor.cat

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
 

Discurs de Raimon, 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Jo he escrit unes paraules, bé. Quan un està emocionat és més difícil de fer les coses en públic i això és el que em passa a mi ara. Va. Perdonareu si faig alguna bestiesa, no hi ha cap intenció de fer cap bestiesa. Vull llegir les paraules que he escrit d’una manera precipitada, podria haver-les fet millor. Però ahí van les paraules que he escrit:

Hi ha una fotografia sense nom d’autor, feta a Castelló de la Plana l’octubre de 1962, on, entre un grup de nou persones, es veuen quatre futurs Premis d’Honor de les Lletres Catalanes. Els futurs premiats són: Joan Fuster, Josep Maria Espinàs, Joan Francesc Mira i jo mateix. Qui la va fer no ho podia saber, ni ho podia preveure. El primer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes es concedeix al doctor Jordi Rubió i Balaguer l’any 1969. La foto es féu de manera casual i anecdòtica arran de la primera trobada entre “els primers Jutges” i jo a Castelló en un dels aplecs de la Joventut Valenciana.

A la tornada de la trobada de Castelló, i ja a Barcelona, Josep Maria Espinàs em recomanà a la gent d’Edigsa dient que jo ‒com ara es diu‒, seria un “crack” i que m’haurien de gravar un disc. Molts anys més tard, farà tres o quatre anys, parlant amb Pep Colomer i Vicent Sanchis em deien que jo hauria de tenir aquest premi. Recorde que vaig dir que no era el cas, i vaig intentar raonar-ho.

Em semblava que el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes es concedia amb un criteri més lligat a les lletres com a literatura en majúscula i erudició o investigació sobre la llengua en majúscula i la mateixa literatura en majúscula, que no a d’altres manifestacions com el teatre, la cançó, el cinema, etc. Tot i que jo sabia que Jordi Carbonell m’havia proposat en més d’una ocasió durant els anys 70 del segle passat.

Des d’aquell llunyà 1962 a avui jo he anat molt lligat, sense deslligar-me del País Valencià, a Barcelona i tot Catalunya, i també a les Illes i en general, als territoris on la gent parla català en qualsevol de les seves variants, inclòs el LAPAO.

Però també a un públic de diferents països i de llengües diferents que s’ha interessat a la meua petita obra. Els discos i les actuacions realitzades fora del nostre àmbit lingüístic ho testifiquen. I he tingut i tinc un públic a Espanya, i especialment a Madrid, malgrat la poca o nul·la presència a les televisions espanyoles públiques i privades i a altres mitjans de difusió propis del meu ofici.

De fet, des de l’any 1995 que el PP entra a manar, que no a governar, al País Valencià, jo he cantat més a la ciutat de Madrid que a València. Ho dic això perquè molta gent ho hauria de saber i no ho sap.

Joan Fuster ha estat, a part d’amic, un personatge clau en la meua vida. Ell em va fer conèixer Josep Pla, l’obra i la persona. Jo li vaig demanar que em posés en contacte amb Salvador Espriu després d’haver musicat la Canço de capvespre de les Cançons de la Roda del Temps l’any 1963, perquè jo volia que Espriu l’escoltés abans de gravar-la. M’aconsellà de parlar amb Martí de Riquer quan, en una de les nostres converses, li vaig posar uns quants problemes de dicció que jo trobava a l’hora de cantar alguns versos d’Ausiàs March. No és el mateix llegir, que dir, o cantar una poesia de la qual no tenim cap testimoni oral.

I ara, després de tants anys de la seva absència, encara sent el buit immens que ens ha deixat i la manca d’aquelles llargues converses que teníem fins a les tres de la matinada.

Sense Fuster, Salvador Espriu, el jove Eliseu, l’Edigsa d’Espar, Masip i Ermengol Passola, els meus amics, les meues lectures, la meua família i una xiqueta llicenciada en Dret per la universitat Sapienza di Roma que va aterrar l’any 1964 a València jo no seria qui sóc i, avui, el jurat que ha decidit de premiar-me i Òmnium Cultural que atorga el premi no ho haguessen pogut fer.

He de dir també que sense el públic que no m’ha fallat mai, la gent que organitzava els recitals en condicions ben difícils, uns quants periodistes de la primera època – em vénen al cap Joan de Sagarra, Joan Anton Benach, Jordi Garcia Soler, Rafel Prades, Alfred Mallafré, Antoni Batista i uns quants més– tot hauria estat més difícil. I tinc un especial record per l’enyorat amic Manuel Vázquez Montalbán, Manolo, que des del primer moment, a la presó de Lleida on li va arribar el meu primer disc, va mostrar sempre un gran interès per tot aquell moviment de música popular catalana que naixia, i que en la dècada dels 80 va saber veure, junt amb Fuster, l’esforç artístic, intel·lectual i econòmic que vàrem haver de fer Anna Lisa i jo contra l’estúpida acceptació generalitzada que deia: ara ja no calen artistes compromesos perquè ja no hi ha dictadura.

Més d’una vegada, però, al llarg d’aquests anys, he sentit de manera intermitent i en segons quins períodes amb freqüència, un estat d’ànim que podria descriure amb aquesta frase: Jo no sóc dels meus.

Sovint m’ha fet pensar així gent que jo he estimat i estime, i que m’han demostrat estimar-me. Sobretot no em sent que sóc dels meus quan els meus volen que jo siga com ells voldrien i no com ells saben que sóc. Aquesta pugna entre el meu jo i el seu col·lectiu em fa pensar, de vegades, que jo no sóc dels meus.

És evident que no vull discutir al jurat si han fet bé, o no, d’atorgar-me aquest important guardó. Sí crec que en mi estan premiant a tota la gent que va començar un fenomen inexistent abans dels finals dels anys 50 del segle passat, i que ha contribuït a configurar en gran part dels ciutadans i en mesura gens menyspreable, la sensibilitat, el gust per la música i la poesia, un cert compromís de país i, en el meu cas i també en algun altre, un compromís social.

Des d’Espinàs, Porter, Remei Margarit, Delfí Abella, Quico, Guillermina, Núria Feliu, Serrat, Ovidi, Maria del Mar, Llach, Subirachs, Barbat, La Trinca, Xesco Boix, Jaume Arnella, Dolors Lafitte, Pau Riba, Sisa i tants d’altres, en grup o en solitari, s’ha creat un nou fenomen poètico musical nou als Països Catalans i encara avui comparable al de qualsevol país amb estat propi.

Fenomen poètico musical impensable sense la gran aportació dels músics, dels bons músics, que procedents del camp de la clàssica com Ros Marbà, Josep Pons i altres, o del món del jazz com Manel Camp, Burrull, el francès Michel Portal ‒a cavall de la clàssica i del jazz‒, o des dels inicis Lleó Borrell i el mestre Casas, amb especial menció a un poeta que va escriure lletres de cançons en català, d’allò que en diuen estàndard, i que foren cantades per molts i diferents intèrprets: Josep Maria Andreu.

Després, com no tenir present els artistes que donaren la nostra imatge en un món d’imatges? Fotògrafs com Maspons, Pomés, Colita, Puvill, i tants d’altres. Fornas, dissenyador, pintor i fotògraf. I com no pensar en Miró, Tàpies, Alfaro, Equipo Crónica, que feren portades expressament per alguns dels meus discos i per alguns dels meus llibres? Tot aquest immens talent, que va contribuir a que aquest fenomen de cançó popular nova adquirís una entitat i un prestigi incontestable.

I tot això va començar i va créixer en unes condicions perverses, de dictadura, d’intent de fer desaparèixer una cultura i una llengua, i tot un poble, amb una especial repressió exercida sobre les capes populars.

Jo em sent part d’aquest món que va fer possible aquest nou fenomen poètico musical. Jo sóc d’eixe món ‒parafrasejant a la senyora Aguirre‒ i vull compartir el premi amb tots els que són d’eixe món.

Moltes gràcies.  

Barcelona, 10 de juny de 2014

:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Discurs de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, al 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El premiat d’enguany és un creador que ha sabut unir de manera excel•lent, original i transformadora l’alta cultura i la cultura moderna de masses, a partir del rigor i la cerca constant d’una manera pròpia i única de cantar, des de la tradició literària i des de les arrels populars de la nostra música.

Raimon és un nom universal de la cultura catalana d’avui, un català de València i del món, que sentim nostre tots els que parlem la llengua d’Ausiàs March, a la que el nostre premiat va donar ales noves amb respecte i amor, amb una intensa passió per cada mot i cada pausa. Des de la seva Xàtiva del carrer Blanc, Ramon Pelegero Sanchis ha donat a conèixer internacionalment la nostra nació, la que està més enllà i més ençà de constitucions i normes, d’administracions i buròcrates. Som de la nació que Raimon canta i musica, de la nació que –en les seves paraules- ve d’un silenci antic i molt llarg.

Quan la dictadura encara era forta i la censura i la presó eren realitats que pesaven terriblement, Raimon va desafiar amb un crit aquell règim de tristesa i terror i ens va regalar un himne d’esperança i de vida, un himne cívic que va convocar-nos al futur. “Al  vent”, la seva cançó fundacional, va ser com una revelació de i per a les noves generacions que sortien a la plaça a proclamar la dignitat, la veritat i la bellesa contra un ordre injust que ens volia petits, esporuguits, dòcils i amargats. Raimon va contribuir de manera poderosa a fer que retrobéssim el coratge i el respecte per nosaltres mateixos, el sentit d’una existència que s’afirmava lliure. “Al vent” serà sempre un crit contra la nit i la por, per dir-ho amb les paraules del seu autor.

Ara ja no som plens de nit, ara som plens d’esperança i de serena obstinació per conquerir democràticament un futur sense amenaces. I és per això que ara aixequem castells per demanar que els catalans puguem votar el proper 9 de novembre. I unim així cultura i democràcia. I és ara també que reivindiquem amb força la nostra escola. En català, perquè és així com ha de ser en un país normal.

És amb aquesta actitud que avui atorguem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a un músic, a un poeta, a un intèrpret i a un ciutadà compromès amb els valors que ens identifiquen: llengua, cultura i país.

L’any 1966, Josep Pla va escriure això sobre el nostre premiat: “Em semblà que el xicot era el típic jove pobre -el jove pobre de les novel•les de Balzac i de Flaubert-, però que la seva timidesa, comparada amb la d’aquests personatges, era només aparent -és a dir, que hi havia més valentia, més curiositat, més inquietud, i que Raimon estava disposat, amb mitjans molt precaris, amb una estampa certament cultivada, però encara molt primària, a arribar a desentranyar, fins on fos possible, els obscurs misteris del teatre de la vida”.

El lúcid vaticini de Pla s’ha acomplert. Raimon ha desentranyat els obscurs misteris del teatre de la vida de manera enlluernadora, intensa i emocionant, amb la delicadesa de l’orfebre i l’empenta del llaurador. I, en fer-ho, ens ha transformat, ens ha fet millors, més savis, més compassius, més lliures i més generosos. Raimon, et donem les gràcies per tot el que has fet i el que faràs encara. Escoltar-te és escoltar la nació de la paraula sempre nova que dóna sentit a les nostres passions i a les nostres raons.

Visca Catalunya!

Barcelona, 10 de juny de 2014