Si ens pregunten “qui sou?” amb visió de conquesta, si hi pressuposen uniformes, reduccions, calcomanies, serà difícil que en comprenguin la resposta. Perquè nosaltres som, podríem dir, extensament, poèticament, materialment, això que veieu ara: som el poble de la Flama del Canigó.

I no és cap enigma sinó una concreció.

Tenim aquesta sort, una sort forjada de segles, una sort amb perspectiva i que no suporta ni vol ni pretén tancar-se en cap muralla; una sort que ha trobat expressió i metàfora en la Flama que cada estiu, perquè és estiu, llum i aigua i plenitud, es renova i que s’escampa.

Som fills d’aquesta Flama i de tant com significa: aquesta tossuderia i aquesta alegria que esdevenen invicta combinació, que superen els temps més difícils i en fan escut de resiliència. Que de vegades costa, però que ho fan.

Hi ha, d’entrada, la potència i la màgia de la muntanya que ens representa, el grandiós Canigó d’aigües gemmades que se’n fot, sense immutar-se, de les fronteres que ens imposen. Hi ha l’esforç, és clar, un peu darrere de l’altre i amunt fins dalt del cim, perquè algun clàssic va dir que més s’estima el que amb més treball es guanya. I hi ha, com un símbol i una constatació, el moviment: la torxa que passa de mà en mà com una consigna que travessa el temps, que omple l’espai mentre el recorre, que l’omple i que el dibuixa i que atorga sempre matisos nous al seu color. Als seus colors.

Hi ha la gent.

La clau, sí, que ens obre tots els panys.

Això és la Flama del Canigó: la gent que l’encén i que s’hi afegeix i que la transporta i que la traspassa. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en xarxa dúctil de fils de tota mena per encendre les fogueres i dansar al seu voltant o per seure i contemplar-les o per emocionar-se, només, de saber que hi són.

De saber que són i que es volen lliures. De saber que, si ho volen, ho seran.

Visca la Flama i la gent que la fa!
Visca els Països Catalans!

Núria Cadenes
Torrent, Sant Joan, 2024