El jurat destaca que el reportatge publicat l’1 de maig d’aquest 2015 «parteix de la celebració de Sant Jordi per descriure amb molt detall el perquè de les aspiracions nacionals catalanes, presentat amb molta rellevància en un dels diaris més influents d’Alemanya».

Dotat amb 3.000 euros, el 29è Premi Internacional Joan B. Cendrós vol reconèixer iniciatives que han contribuït a la internacionalització de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Ha reconegut a l’escriptor gallec Suso del Toro i al corresponsal francès Henry de Laguérie (2014), al diari nord-català l’Indépendant i a la revista acadèmica Catalan International View (2013), el Col·lectiu Emma (2012) i a l’editorial Catalonia Press de Liz Castro (2011).

Foto de portada: GERALD VON FORIS

El reportatge premiat: “Roses, llibres i guerrers”

* Advertència: El diari Süddeutsche Zeitung ha autoritzat la publicació en català del reportatge exclusivament a Òmnium Cultural. Per a qualsevol petició de reproducció cal contactar amb el diari, propietari del contingut.

SÜDDEUTSCHE ZEITUNG – 1/5/2015

Dia del llibre

Roses, llibres i guerrers

L’11 de setembre de 2014, 300 anys després de la conquesta del rei espanyol Felip V, milers de manifestants van crear la senyera catalana a Barcelona.

Com els catalans lluiten per la independència des de fa 300 anys. Una visita al front actual, que en realitat és un expositor de llibres.

Alex Rühle

Encara hi ha qui diu que el futbol no té res a veure amb la política. Fa gairebé dues setmanes al Camp Nou, l’estadi del FC Barcelona. Quarts de final, el Barça juga el partit de tornada de la Lliga de Campions contra el Paris Saint-Germain. Els espectadors observen amb bon humor com els parisencs perden quan, de sobte, el rellotge de l’estadi marca el minut 17 i comença un crit a la zona dels aficionats que de seguida s’estén per tot l’estadi: “In – Inde – Independència!”. La majoria dels 90.000 espectadors s’hi uneix, és un crescendo impressionant. Fins que el rellotge de l’estadi arriba al minut 18. Silenci.

En tots els partits que juguen a casa passa el mateix. Quan el rellotge marca exactament 17 minuts i 14 segons, els catalans expressen el seu anhel d’independència d’Espanya. Un record de la derrota del 1714, la ferida de la memòria col·lectiva, el 9/11 dels catalans: l’11 de setembre del 1714, el rei espanyol Felip V va conquerir la ciutat.

Fa molt de temps? És possible. Només va ser una guerra de successió en la qual van lluitar dues cases reials enemistades? No des del punt de vista català. A Catalunya aquest dia significa l’inici d’una història d’explotació de tres-cents anys. Catalunya va perdre tots els seus drets de llibertat i va convertir-se en una part del centralista Estat espanyol. Les universitats van haver de tancar, l’idioma es va prohibir i, des de llavors, segons la versió catalana, el país s’explota econòmicament i es margina culturalment. Ara, però, finalment s’ha d’acabar amb aquesta tutela. Hi ha llibres infantils sobre aquesta data, en els quals Felip es representa com un esperit maligne. Hi ha un joc de taula anomenat 1714, semblant al Risk, en el qual es pot reescriure la història, com a mínim durant una tarda. I hi ha aquest càntic a l’estadi, al minut 17 de cada meitat.

“Si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, som un país imparable”.

Els espectadors del Camp Nou després del 2-0 ja només miren el marcador. Lluny, a Munic, Pep Guardiola, el gran mag, aconsegueix el 6-1 contra el Porto; Guardiola, aquell que el 2011 va rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya i va dir: “Si ens aixequem ben d’hora, però ben d’hora, ben d’hora, i ens posem a pencar, som un país imparable”. Per descomptat, a Barcelona, a part dels llibres infantils i el joc de taula, també es poden comprar tasses amb aquesta frase.

És possible que actualment ja siguin realment imparables: dijous, després del partit, el president català Artur Mas va confirmar que avançava al 27 de setembre les eleccions autonòmiques previstes per al 2016. Ell hagués preferit un referèndum com a Escòcia, però, com que Madrid ho prohibeix, no pot impedir a la població “convertir les eleccions del 27 de setembre en un plebiscit sobre la independència de Catalunya”.

Tot i que, per què tants catalans ho volen tan insistentment? Per què en l’era de la globalització una persona moderna i poliglota com Pep Guardiola està a favor que una zona perifèrica espanyola es converteixi en un estat propi? No és un retrofolklore total? Xovinisme del benestar en temps de crisi?

Seguint el consell de Guardiola, ens aixequem d’hora: dijous al matí, dos quarts de vuit, als carrers buits de Barcelona hi arriben camionetes i s’hi descarreguen taules, prestatgeries i cadires. Després, de la profunditat dels cotxes en surten caixes de llibres. I flors: centenars de milers de roses vermelles.

El 23 d’abril és Sant Jordi, la festa més important de Catalunya. Fa honor a Sant Jordi, que segons una llegenda va matar el drac i va salvar així una princesa de la immolació. Des del segle XV, aquest dia és el dia dels enamorats, i els homes regalen una rosa a la dona. Fins que fa 90 anys un enginyós llibreter va adonar-se que el dia coincideix amb l’aniversari de la mort de Cervantes, per la qual cosa les dones podrien comprar un llibre als homes en compensació per la flor. Des de llavors, aquest dia els llibreters fan el 15 per cent de la recaptació anual i els floristes sembla que fins al 40 per cent. Al vespre, a tots els metros hi ha lectors i totes les dones tenen una rosa vermella a la mà.

Ara, però, encara som al matí, la ciutat s’ha convertit en una llibreria transitable, els estands es posen en fila, tots aquells que l’any passat han escrit un llibre seuen a taules llargues, signen llibres i parlen amb els lectors. Passada una hora, de sobte s’aixequen tots i corren cap a l’estand següent seguint un pla ideat a través de la ciutat. Així succeeix durant tot el dia.

Doncs bé, en traiem tres d’aquest borrombori: Antoni Puigverd és poeta, Bel Olid escriu contes i el llibre “Victus” d’Albert Sánchez Piñol, sobre la guerra de 1714, va ser el llibre espanyol més venut de l’any 2013. Cap dels tres autors es correspon amb la imatge que ve al cap quan se sent la paraula “nacionalista”. Sánchez Piñol és antropòleg de professió, Puigverd ha treballat molts anys de professor de català i castellà, i Olid és professora de traducció i presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Sobre els moviments com la Lega Nord o el Vlaams Belang belga, en parlen com si fossin urticàries repugnants. No volen tenir res a veure amb reaccionaris xenòfobs perquè, en paraules d’Albert Sánchez Piñol, la seva defensa d’un referèndum “no es tracta d’una incorporació ètnica ni territorial, sinó únicament de la llengua i cultura catalanes”.

Cap dels tres no estava a favor de la independència o com a mínim d’un referèndum fins fa uns quants anys. Exactament fins al 2010: quatre anys abans, el Parlament de Madrid havia aprovat un nou Estatut d’Autonomia que hauria millorat enormement l’autonomia i que ja havia estat aprovat pels catalans. El 2010, amb el nou president conservador Rajoy, el Tribunal Constitucional de Madrid va aturar aquest estatut i va declarar legalment invàlid tractar Catalunya com a nació. Els catalans estaven que trinaven: s’ha trepitjat la “dignitat de Catalunya”, s’afirmava en un editorial conjunt de 16 diaris.

Si fins llavors la majoria dels catalans hauria votat a favor de quedar-se a un estat federal, Rajoy convenç des d’aleshores, amb la seva política centralista del rígid “No!” i amb el seu mantra que un referèndum no és compatible amb la Constitució espanyola, més catalans cada any: el 2013, quasi un milió de persones van formar una cadena humana de 400 kilòmetres a través de Catalunya. Actualment, al Parlament autonòmic català al voltant de tres quarts dels escons els ocupen partidaris de la independència.

Els tres escriptors, aquest és el punt comú més important i perillós, se senten marginats culturalment per Espanya. Antoni Puigverd és un home elegantment reservat. Ulleres sòbries, cara seriosa, una persona que s’expressa de manera més aviat tranquil·la. Excepte quan es tracta del referèndum prohibit. El tema li fa tant mal precisament perquè ell no està del tot a favor de la independència. El “terror homogeneïtzador” del govern de Castella no deixa cap altra opció a Catalunya, afirma: “Madrid està obsessionat amb la idea de la puresa. A causa del centralisme exagerat, tot allò que sigui diferent no es pot integrar, sinó que s’ha de prohibir”. Ell i els altres parlen sobre aquest menyspreu espanyol en el tracte a la llengua catalana, tot i que Albert Sánchez Piñol diu que actualment “no existeix cap guerra per la llengua”.

També hi ha catalans que troben que tot és un disbarat narcisista

Bel Olid escriu en català, a pesar que la seva llengua materna és el castellà, ja que els seus pares són de Múrcia, al sud del país. “Sóc la millor prova de com de bé funciona la immersió”, assegura. “Immersió” significa que, després de la prohibició del règim de Franco de parlar català en públic, des de 1980 la llengua vehicular a les escoles és el català.

“És un idioma que ens uneix”, diu Olid. “No és cap superstició de superioritat ètnica”. “Com si pogués ser-ho”, afegeix Piñol. “Els catalans vivim en un corredor cultural, fa 3000 anys que els pobles passen per aquesta regió, el 70 per cent de les persones que avui viuen a Catalunya vénen de fora o els seus pares són immigrants. Per això l’idioma encara és més important. Tots ells han de poder votar al nostre referèndum, qui visqui aquí també pot opinar”.

Si es vol animar una conversa, es pot deixar anar la pregunta si una Catalunya sobirana i la insistència en la llengua pròpia no són sinònims d’autoprovincianització. Llavors és quan s’explica com d’internacional és Catalunya, com d’europeista, oberta i tolerant.

A ulls dels tres autors, el català només pot sobreviure com a llengua viva si segueix sent la llengua vehicular a les escoles. No obstant això, el ministre d’educació, José Ignacio Wert, ha declarat que els nens catalans han d’“espanyolitzar-se”. Just acaba de promulgar una nova llei orgànica de l’ensenyament: menys català i més castellà a les escoles. A més a més, el pla d’estudis se centralitza, és a dir: menys història, cultura i civilització catalanes. Per als independentistes, és un atac general reiterat a la cultura. “Sigui com sigui, el castellà el sap tothom”, afirma Olid, “la televisió, els mitjans, el dia a dia: si la majoria de les coses succeeixen en castellà”.

Tot i això, per descomptat també hi ha adversaris de l’“independentisme”. Ignacio Vidal-Folch és un autor i periodista català. Enguany no participa a Sant Jordi perquè no té cap llibre nou, però no té cap problema per explicar a casa seva, a la part alta de Barcelona, que considera tot el moviment un disbarat narcisista inaudit. “Després de la mort de Franco, pensava que per fi ja havíem acabat amb les banderes i els himnes. Ara miri cap a fora, tota la ciutat està ofegada per banderes catalanes. Només que aquesta vegada se’m vol vendre com un nacionalisme d’alguna manera millor, il·lustrat, compatible amb la UE”.

La llengua catalana, el fill coix

Segons el seu punt de vista, ja és hora que el ministre d’educació faci alguna cosa per la llengua castellana a les escoles. “El castellà està discriminat institucionalment”, afirma. Als “nacionalistes” els recrimina un “discurs victimista enervant”.

“Nosaltres? Nacionalistes? I hostils amb el castellà? Això és absurd”, crida Albert Sánchez Piñol quan sent aquest argument en contra. “He escrit la meva novel·la ‘Victus’ en castellà, tot i que la meva llengua materna és el català. Tinc un cognom castellà i un català. Si tens dos fills i un és coix, l’ajudaràs més que no pas a l’altre”.

El fill coix, la llengua catalana, que necessita ajuda vital: set milions de parlants. A la qual cosa els catalans diuen que ara la seva llengua també es divideix políticament. El català, que a l’oest es parla a la regió veïna d’Aragó i que és idèntic al de Barcelona, recentment va rebre el nom artificial per part del govern d’aquesta regió de lapao, abreviatura de Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental, que gairebé sona com un acudit d’un volum d’Astèrix. I a les Balears, on fins fa dos anys tothom pensava que parlava català, ara es parla “mallorquí” i “menorquí”. “D’aquesta manera es divideix la nostra llengua”, afirma Sánchez Piñol. “No es pot ser més absurd. Per al govern, les persones de la Terra del Foc, Mèxic i Madrid parlen exactament la mateixa llengua: espanyol. I la nostra llengua sona tan diferent cent kilòmetres a l’oest que necessita un altre nom? L’única finalitat és que sembli que el català és marginal”.

Sánchez Piñol parla d’una “guerra semàntica: Canvien el nom de la nostra llengua i donen a la nostra protesta sempre pacífica i creativa contra el seu propi nacionalisme un caire de xovinisme agressiu”.

Quan es va publicar la traducció de “Victus” als Països Baixos, una treballadora de l’ambaixada va anar a la seva presentació a Amsterdam, va increpar-lo dient que el llibre tergiversava dades històriques i va marxar. “Al cap d’una hora em van trucar de l’ambaixada: davant de la tensa situació política, s’havia decidit cancel·lar la presentació de l’endemà a Utrecht”. I així va ser: la presentació no es va dur a terme.

A pesar de tot, Sánchez Piñol està convençut que la independència arribarà. “Com més fosc sigui el nostre crepuscle, més benaurada serà l’alba dels qui encara han de venir”, diu l’última frase de la seva novel·la.

Un bonic exemple de la guerra semàntica l’ofereix el futbol: el cant d’“Independència!” pertany tant al FC Barcelona que l’empresa de videojocs canadenca que ven el joc de simulació de futbol “FIFA” l’havia integrat al minut 17:14 de la versió de prova del FIFA 15. Quan el joc va sortir al mercat, el clam d’independència havia tornat a desaparèixer. Censura, afirmen alguns, el govern espanyol ha presentat una protesta! Els altres diuen que l’empresa, després de les reaccions adverses a la xarxa dels provadors del joc castellanoparlants, es va adonar del tipus d’assumpte polític que havia integrat sense sospitar-ho i per això en van prescindir. Sigui com sigui, ara al joc la independència està eloqüentment silenciada.
 

Alex Rühle, SÜDDEUTSCHE ZEITUNG – 1/5/2015