En l’actual era de l’Antropocè, els projectes contra el canvi climàtic han anat adquirint un paper més rellevant tant en les cimeres polítiques com en el món acadèmic. Ara fa just quaranta anys, es va encunyar el concepte d’ecofeminisme o feminisme ecològic. Aquest corrent del moviment feminista i pensament ecocrític volia posar en relleu les connexions existents entre la subordinació de les dones i altres col·lectius menys privilegiats i l’explotació del món viu no humà.

El passat divendres 29 de novembre de 2024, la sociòloga i experta en medi ambient Amaranta Herrero Cabrejas va fer una introducció a l’ecofeminisme en una xerrada que va tenir lloc a la sala d’actes de l’Escorxador de Vilafranca del Penedès i a la qual van assistir una trentena de persones. Començant per l’època industrial i centrant-se en la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat, Herrero va explicar com la crisi climàtica no és neutral en el tema del gènere: des de les veus silenciades de les dones indígenes fins a l’ús freqüent de productes químics i cosmètics que acaben repercutint en el medi ambient. En la seva ponència, Herrero també va mostrar diversos exemples de lluites col·lectives feministes en contra de la desforestació i la construcció de centrals nuclears.

Partint de la premissa que les dones han estat tradicionalment més vinculades a la Terra, Herrero va presentar l’ecofeminisme com un projecte amb potencial de transformar l’actual visió de creixement econòmic il·limitat, definida pel sociòleg Ulrich Beck com a “societat del risc”. L’acte va comptar amb una ronda de preguntes del públic assistent que va ajudar a delimitar la idea d’ecofeminisme com a un projecte col·lectiu i inclusiu a través del qual es pugui aturar la domesticació i explotació de la natura i refer els vincles amb el planeta.