Màrius Serra clou el Cicle de Conferències “Literatura i …”

Actualitat

Coincidint amb l’aniversari dels 150 anys del naixement de Francesc Macià i el 75è aniversari de la seva mort, Òmnium va voler retre-li un homenatge.

“La llengua és un ésser viu en constant evolució, és com una pel·lícula, mentre que els diccionaris són una foto fixa de la realitat lingüística d’aquell moment”, aquest va ser el missatge que el novel·lista i ludolingüista Màrius Serra va voler transmetre, el passat 17 de desembre, al nombrós públic que va seguir la conferència “La llengua és una font de plaer” amb què l’escriptor català va cloure el cicle “Literatura i…”.

Màrius Serra va proposar una aproximació a la llengua que, lluny de la tensió inherent al fet lingüístic, permeti acostar-nos a la llengua amb una mirada més àmplia, infantil i lúdica. Cal estudiar amb rigor i cultivar la llengua, però no hi ha res millor per mantenir-la viva que jugar-hi i fruir-hi. Des d’aquesta perspectiva, l’enigmista va mostrar la llengua com a font de diversió i ho va demostrar amb multitud d’exemples i anècdotes, moltes d’elles relacionades amb les similituds de certes paraules de l’anglès amb el català i les confusions que aquestes generen, que van arrencar les rialles  dels assistents.Que la llengua és dinàmica i evoluciona constantment, ho va demostrar l’escriptor a partir de certes paraules, com per exemple “mòbil” i “single”, que amb el pas del temps han perdut el seu significat originari i n’han adoptat d’altres per adaptar-se a la nova realitat.

Màrius Serra també va reivindicar l’error. En aquest sentit, va defensar que cal perdre la por a equivocar-se i va recordar que la llengua, com les persones, també és imperfecte, fins i tot hi ha certs mots que són fruit d’un error, com per exemple la paraula “patata” que deu el seu nom a la confusió i encreuament dels mots “papa” i “batata”. L’humor també va ser present a l’hora d’explicar algunes anècdotes relacionades amb el doble sentit de certes paraules i expressions, com per exemple el joc de paraules aparegut al setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa” en el qual s’al·ludia subtilment a l’afició a la beguda de la reina Maria Cristina  ("La reina al sopar del Ritz / no duia mantell ni corona, / però portava mantellina, i que n’estava, de mona"). I és que d’això es tractava, d’aproximar-nos a la llengua d’una manera amena i divertida, de veure en la llengua una font de plaer.