La ruta va començar a Can Riera, seu del Museu de la Memòria Històrica de L’Hospitalet, on la guia ens va posar en antecedents de com era la ciutat abans de la guerra. Una ciutat amb creixement, motivat per la instal·lació de fàbriques amb molts treballadors, el que feia que hi hagués un gran teixit sindical.

 

La visita ens va dur fins l’Harmonia, edifici que havia estat el casino dels treballadors i on també es feien cursos per adults i diferents activitats dirigides a millorar les condicions laborals dels treballadors. Després de la guerra es va transformar en la seu de la Falange a L’H, des d’on s’intentava controlar el jovent per afegir-lo al règim. Va costar molt perquè hi havia un fort  sentiment sindical i d’esquerres instal·lat a la ciutat.

 

Vam continuar fins la plaça de l’Ajuntament, on vam fer una parada a l’església. Ens van explicar que l’església antiga va ser desmuntada per ordre de la CNT, per així aprofitar les pedres per fer tanques de protecció dels dipòsits de la Campsa. Com no va ser cremada, molts veïns van treure els retaules i les imatges i les van amagar a casa. Aquest patrimoni ha estat recuperat i ara forma part del Museu de L’H. Una vegada acabada la guerra i amb un ajuntament instaurat pel règim, es a promoure la construcció d’una nova església. Es va fer un band on s’imposava que tots el veïns havien d’aportar l’or i plata que tinguessin per fer l’església. Es va construir i es va dissenyar amb un campanar molt alt perquè tota la ciutat el tingues com a referència.

 

La ruta va seguir fins arribar a la plaça del repartidor, on ens van explicar que on ara hi ha la comissaria de policia, havia estat el xalet d’una família molt catalanista, a qui els la van expropiar, després de la guerra, per instal·lar-hi la policia.

 

Per últim vam anar baixant per la Rambla, fins arribar al Centre Catòlic, la guia comentava que, tot i ser una entitat de dretes, catòlica i amb autorització del règim, va contribuir a seguir promovent la cultura i la llengua catalana. Fent activitats com trobades de balls de sardanes i obres de teatre en català, que la censura no podia o no sabia traduir, i deixava fer amb el que ells anomenaven “dialecto regional”.

 

Per acabar vam arribar al Casino del Centre, que durant la època franquista es va dir Casino Nacional. Una altre entitat de tendència de dretes que, amb concerts i activitats mes elitistes, també van contribuir a mantenir la cultura catalana.

Mònica Vallès, vocal de cohesió