La Guerra de Successió Espanyola (1701-1713) fou una guerra d’interessos europeus, en el marc de la qual el Principat de Catalunya i el Regne de València es revoltaren contra el rei borbó Felip V, a partir d’una reunió que mantingueren els capitostos vigatans a la capella de Sant Sebastià, prop de Vic. Vigatans i maulets, doncs, foren els defensors de la causa austriacista.

A la dècada de 1690 tot Europa estava pendent de qui seria el nou monarca hispànic, ja que era clar que Carles II l’Embruixat, de la casa austríaca dels Habsburg, moriria sense descendència. Els pretendents eren l’arxiduc austríac Karl von Habsburg, Joseph Ferdinand von Bayern (Baviera), i el duc d’Anjou Phillippe de Bourbon, nét de Louis XIV, el Rei Sol de França.

La Corona de Castella era més procliu a la candidatura borbònica, mentre que la d’Aragó tenia por de perdre els furs si un Borbó accedia al tron i iniciava una centralització a l’estil de la que Lluís XIV havia endegat a França. Cal dir que durant el mandat (1665-1700) de Carles II, les relacions de la Corona espanyola amb el Principat de Catalunya havien estat força favorables.

Tot i que el 1698 Carles II designà hereu Josep Ferran de Baviera, aquest morí l’any següent, amb set anys d’edat. Llavors, fent cas al seu conseller d’Estat, Luis Fernández de Portocarrero, i estant ja malalt, Carles II va nomenar com a successor seu un Borbó, nét de Lluís XIV el Rei Sol: Felip d’Anjou, qui pujà al tron com a Felip V (IV d’Aragó). D’aquesta manera, els Borbons passaven a controlar les possessions de França i Espanya.

Aquesta hegemonia amenaçava estats com Àustria, Anglaterra i Holanda, que amb d’altres estats europeus van crear la Gran Aliança de la Haia (1701) amb l’objectiu de desbancar Felip V i posar-hi al seu lloc altre cop un Haubsburg, l’arxiduc d’Àustria Karl (Carles). Es desencadenà la Guerra de Successió Espanyola.

A tot això, Felip V va jurar Corts a Barcelona, entre 1701 i 1702, i en un primer moment va accedir a la majoria de les peticions que li foren presentades. A Catalunya, però, hi havia un sentiment antifrancès que venia de la cessió a França de la Catalunya Nord (1659) i de la recent Guerra dels Nou Anys (1689 i 1697), que va empobrir les comarques septentrionals. A part d’això, els interessos mercantils catalans s’emmirallaven amb els d’Anglaterra i Holanda, tot mirant d’evitar les grans entrades de gènere textil francès. A més, hi havia una consciència de poble en defensa de les institucions pròpies que miraven de fer front a les polítiques cada cop més absolutistes de Felip V, executades amb prepotència pel virrei Fernández de Velasco, qui durant la Guerra dels Nou Anys havia lliurat el Principat a l’exèrcit francès.

L’escena política era ideal perquè representants de la Gran Aliança contactessin amb alguns dels capitosts més aferrissadament contraris al govern borbònic: els anomenats vigatans, osonencs que ja havien entrat en relació amb el cercle dels austriacistes més actius, com ara la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats. Un dels instigadors de l’austriacisme al Principat fou Georg von Hessen-Darmstadt, conegut com a ‘príncep Jordi’, que havia estat lloctinent de Catalunya en el govern de Carles II, durant la Guerra dels Nou Anys, en què defensà coratjosament les places catalanes enfront l’exèrcit francès.

La Guerra de Successió es lliurava a tot Europa, amb milers de morts. El 27 de maig de 1704 hi hagué un intent de desembarcament a Barcelona, per part de 30 vaixells britànics i 18 d’holandesos, comandats pel príncep Jordi. Vist l’intent, el virrei Fernández de Velasco féu reforçar l’exèrcit pertot i es reprimí el moviment austriacista. El febrer de 1705 s’empresonà els ambaixadors que havien anat a Madrid a parlamentar amb Felip V.

En una decisió estratègica, el 7 de març la reina britànica Anna signà poders perquè el seu enviat Mitford Crowe es trobés amb els vigatans i fessin un pacte d’incorporació al bàndol aliat.

El 17 de maig de 1705, el vicari general del Bisbat de Vic i rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, el Dr. Llorenç Tomàs i Costa, convocà vuit vigatans a la capella de Sant Sebastià, en aquell temps pertanyent a la quadra de Sant Joan del Galí o de Riuprimer -avui dia, de Vic. Allà els vigatans van signar poders perquè dos emissaris seus, Domènec Perera -de Vic (Osona)- i el barceloní Antoni de Peguera i Aimeric es reunissin a Gènova amb Crowe. Es facilitaria un desembarcament anglès a la costa, a canvi que Anglaterra defensés les constitucions i subministrés tropes.

Signaren els poders:

Josep Antoni Martí -de Vic (Osona)-
Antoni Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria -ambdós de Manlleu (Osona)-
Francesc Macià Ambert, Bac de Roda -de Sant Pere de Roda, avui Roda de Ter (Osona)-
Jaume Puig i Beuló (Jaume Puig de Perafita) i els seus fills Antoni i Francesc -de Perafita (Lluçanès)-
Josep Moragues i Mas -de Sant Hilari Sacalm (Selva)-

A part del Dr. Llorenç Tomàs i Costa -de la Seu d’Urgell (Alt Urgell)- seria lògic que hi fos també Domènec Perera, per a endur-se el document cap a Gènova.

Efectivament, un mes més tard, el 20 de juny de 1705, Domènec Perera es trobà a la capital de la República de Gènova amb Antoni de Peguera, procedent de la cort vienesa dels Habsburg, on estava refugiat fugint del virrei Fernández de Velasco. Els dos emissaris van trobar-se amb Mitford Crowe per tal de signar el pacte. El Tractat de Gènova preveia un desembarcament de les tropes britàniques a la costa catalana, amb 10.000 homes i 12.000 fusells per als catalans, els quals aportarien 6.000 homes, que serien pagats pels anglesos. S’hi explicitava, a més, que l’arxiduc Carles III d’Àustria respectaria les lleis del Principat i que, si les coses anaven mal dades, tot aquell qui hagués defensat la seva causa quedaria sota la seva protecció.

A l’agost, l’arxiduc d’Àustria Karl desembarcà a Altea (Marina Baixa) i després a Barcelona. Després de la presa de Montjuïc (9 d’octubre de 1705), entrà a Barcelona, on fou reconegut rei com a Carles III per les institucions del Principat de Catalunya. Al desembre ho fou per les del Regne de València. La revolta austriacista s’escampà ràpidament per tota la Corona d’Aragó. Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda, comandà els miquelets vigatans fins al 1709, i Joan Baptista Basset, els valencians, coneguts com a maulets.

Les tropes de Carles III conqueriren Saragossa i Madrid, però amb la derrota d’Almansa (Castella, llindant al País Valencià), el 25 d’abril de 1707, caigueren els regnes de València i Aragó (se’ls aplicà els primers decrets de Nueva Planta, el 29 de juny). Les confrontacions se centraren al Principat, on el 27 de juliol de 1710 les tropes aliades guanyaren la batalla d’Almenar (Lleida). Però el 1711 Carles III va haver de tornar al seu país, per a succeir com a Karl VI el seu germà Joseph I, que havia mort. Amb aquest fet, si el tron d’Espanya acabava en mans de Carles III, es reconstituïa un gran imperi europeu, cosa que no interessava a Anglaterra i Holanda, que van decidir negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V, amb el Tractat d’Utrecht (1713). La Guerra de Successió havia acabat.

Després de dos dies de reunions la Junta de Braços catalana decidí «la defensa de les places i fronteres del present Principat, no permetent que los enemics preocupen aquelles, per interessar la major seguretat de les generals constitucions, usos i costums, llibertats i privilegis». Malgrat les promeses de l’emperador Karl VI i de la corona anglesa, Catalunya es quedà sola en la seva defensa. Amb Barcelona assetjada, els vigatans miraven de resistir, però Bac de Roda fou traït per un botifler, i executat a les Davallades de Vic (02.11.1713), ja en mans borbòniques. L’Imperi Austríac es desentenia formalment de la contesa, amb la signatura amb França del Tractat de Rastatt (26 de març de 1714). Finalment, Barcelona caigué després de 14 mesos de setge, l’11 de setembre de 1714. I Mallorca, l’estiu de 1715.

La repressió propiciada amb els decrets de Nova Planta (1707 -Aragó i València- i 1716 -Catalunya i Mallorca-) fou duríssima, amb múltiples execucions. Molts austriacistes s’exiliaren a Viena, on restaren al servei de Karl VI. Catalunya era assimilada «por derecho de conquista»; s’aboliren les lleis i les institucions, de manera que «se reduzcan a las leyes de Castilla»; es substituïren les universitats per la de Cervera, i s’instaurà el reial cadastre. El català fou bandejat de la vida pública. Només es preservà el dret civil (al Regne de València, ni això). Tot plegat fou la fi de l’Estat català.