‘La rebel·lió com a deure’, carta de Manuel Delgado a Jordi Cuixart
Estimat Jordi,
Em va commoure veure’m honorat amb una carta teva. He pensat tant en tu des de tot allò… Em fa tanta ràbia… Quin fàstic i quin sentiment d’impotència quan veig l’arbitrarietat i la indecència que han fet de tu i els teus companys i companyes de captiveri ostatges, el rescat a pagar dels quals volen que sigui la submissió de tot un poble. I al capdavall han aconseguit que veure-us lliures dels vostres segrestadors sigui quasi l’únic objectiu a assolir i que ens oblidem que teníem altres plans i que vam estar a punt d’assolir-los.
Què va passar, Jordi? Si ja ho teníem a tocar… Segur que tu en saps més. Per què, si havíem gosat lluitar, no vam gosar vèncer? Perquè haguéssim pogut vèncer; n’estàvem convençuts, recordes?, que podíem aconseguir-ho. Tot allò no podia ser un somni ni un malentès. Havíem arribat més lluny que mai i la història ens demanava un esforç més; sols una darrera empenta i…
Diuen que en el darrer moment algú va tenir por dels morts. Jo crec que es va tenir por dels vius, dels vius que omplien els carrers i el control dels quals no estava gens ni mica garantit; dels vius que, allà a baix, arran de terra, potser covaven la intenció de canviar més coses de les previstes.
En fi. Segurament, la majoria de la societat no sabrà mai què va passar al final. Sí que et puc ben assegurar que moltes i molts ens vam adonar, junts, mirant-nos les cares, compartint l’entusiasme, que ho podíem tot.
Em va emocionar especialment que m’escrivissis la vigília de Sant Joan i perquè et van venir al cap coses de les quals havíem parlat algunes vegades. Per exemple, que la festa és la germana petita de la revolta i la revolució. Totes tres estan fetes de la mateixa matèria primera: l’evidència que, per molt que s’entestin a controlar-los, vigilar-los, intentar foragitar l’alegria de la gent, els carrers seran sempre nostres. I mira que n’és de fàcil o senzill: és agafar la porta, baixar al carrer, trobar-te amb altres per dir, sentir i pensar una mateixa cosa al mateix temps i, fent-ho, desencadenar una força que en qualsevol moment podria transformar la realitat i fer-ne una altra cosa. La festa ho insinua; la revolta ens hi acosta; les revolucions ho confirmem.
Quina lucidesa vàreu demostrar a Òmnium –i segur que tu hi vas tenir molt a veure– quan vau impulsar ‘Lluites compartides’, aquella campanya que feia tan comprensible el que passava –el que ens passava– mostrant que si la societat catalana posseeix un tret autènticament singular és aquest entestament històricament constatat a lluitar, lluitar contra altres, lluitar àdhuc entre nosaltres mateixos, però lluitar, i fer-ho en l’escenari natural de tota lluita: els carrers, aquells carrers on ens vàrem trobar tu, jo i munions d’altres empipats però feliços, i on ens haurem de retrobar totes les vegades que calgui.
Molts ànims, Jordi. Jo vaig estar com tu una temporada i sé que és molt dur i s’aguanta perquè nosaltres tenim raó, i ells no; perquè nosaltres tenim dignitat, i ells no.
La cosa que no acabo d’entendre és el delicte de què t’acusen: ‘rebel·lió’. Com és possible que rebel·lar-se sigui un delicte? Què és el que, al capdavall, ens fa ser i ser reconeguts com a éssers humans que no sigui que ens regirem contra allò que ens agreuja? I no ho fem per instint; tampoc com un acte de llibertat pròpiament, sinó com una obligació moral. Rebel·lar-se contra la injustícia és el més sagrat dels deures. Oi que sí?
I com que sóc una mica peliculero, deixa’m acomiadar-me com ho fa Errol Flynn d’Olivia de Havilland a Murieron con las botas puestas. A l’hora de separar-se, ell li diu a ella, abraçant-la i mirant-la als ulls: ‘Ha estat un plaer passejar per la vida amb vostè, senyora.’ Doncs jo t’abraço i mirant-te als ulls et dic: ‘Ha estat un plaer lluitar junts per la vida, amic.’ I lluitar per la vida vol dir, en aquest cas, dues coses: lluitar al llarg de tota una vida, com tu, jo i tants, però també lluitar pel dret de viure, que vol dir viure en pau i llibertat, perquè d’una altra cosa no se n’hauria de dir vida.
Un petó, Jordi.
Manuel Delgado