Crònica escrita per Josep Playà Montaner

“Però, el Marc mor o no?”

Aquesta és la pregunta del milió que els membres del Club de Lectura van presentar a l’invitat de la darrera sessió de la temporada. L’invitat era en David Cirici, escriptor de llarg i fecund recorregut, que presentava la seva novel·la El setè àngel, premi Sant Jordi del 2016, a la consideració dels lectors del Club reunits a la Llibreria Documenta el passat dijous, 28 de juny.

“Els escriptors no sabem més del que escrivim. L’última paraula del llibre resol com acaba: en Marc, viu.” L’autor és taxatiu, però davant de l’evident desil·lusió d’un sector més partidari d’un final apocalíptic, comenta allò tan habitual que és el lector, en definitiva, qui té la darrera paraula en la interpretació de la novel·la. De tota manera, en Cirici insisteix que “el despertar d’un coma provoca reaccions com aquell ‘Hola!’ final”, i tanca la qüestió definitivament: “ He volgut que visqués.”

I, resolt aquell tema que preocupava, aborda l’explicació del llibre: “En el fons no volia escriure una novel·la sobre els migrants, sinó sobre la relació entre pare i fill. Jo tendeixo a escriure sobre coses que em passen.” I fa una pinzellada de la seva vida: “M’he separat, he tingut quatre criatures amb dues dones diferents. Sóc publicitari, com l’Ernest del llibre…”

El David Cirici obre un front: “Trobo bonic explicar que, malgrat les desgràcies que ens passen, vivim molt bé. La meva mare va passar la frontera al final de la Guerra Civil i per això també he volgut explicar situacions d’aquesta mena.” I parla de Grècia, on passa bona part de la novel·la: “Grècia és un país que m’agrada molt i hi he viatjat diverses vegades. Vaig ser al camp d’Idomeni i em vaig documentar sobre tot allò per reflectir-ho en el llibre.” I continua: “Una cosa curiosa a Idomeni, que gairebé no ha sortit a la premsa, és que hi ha moltes baralles. Entre els migrants sirians n’hi ha de totes les tendències: pro-govern, kurds, guerrillers… No acaba de ser un lloc de solidaritat i de pau. Allò és un campi qui pugui. Idomeni no és res més que la frontera tancada de Macedònia.”

“La relació entre el pare i el fill de vuit anys de la novel·la és un tema apassionant en el qual jo també m’hi reflecteixo. El meu fill gran em va acompanyar a Idomeni, té ara 40 anys (riures), i en tot aquest temps hi ha hagut de tot.” De fet, “la literatura és una manera de parlar de nosaltres, els escriptors. Ara he acabat una altra novel·la on també, d’una certa manera, hi surto jo.” La temàtica, molt diferent: un noi de 17 anys s’enamora d’una professora de 40. Com en el matrimoni Macron.

A El setè àngel, l’Ernest manté una relació dolenta amb les dues dones, l’ex i l’actual. I això, opina, que la segona dona, la Sophie, “és una dona feta per a la felicitat, no per al dolor. Per això vaig dir als meus fills que no els agradaria la novel·la.” En Cirici explica el procés de construcció del llibre: “Vaig voler fer un esforç d’introspecció per fer una novel·la sentimental. Però passa que va sortir molt sentimental. Com la vida mateixa. En aquest sentit, sempre m’han atret les novel·les en què hi ha molt dolor.” I posa l’exemple de La fiesta del chivo de Vargas Llosa. “ Una novel·la tan dura i dramàtica havia de ser neta, sense massa floritures.” Potser, per això mateix, crec jo que la narració accentua les situacions d’angoixa amb frases volgudament curtes i precises.

I el telèfon mòbil? Sembla que tingui vida pròpia en la trama de la novel·la.  Malgrat això, Cirici creu: “El tema dels mòbils és molt complicat en les novel·les actuals. De fet, tot i el seu protagonisme en la vida quotidiana, els mòbils són un incordi. S’han de posar en la narració, però són una complicació. No em va resultar gens còmode posar-los i penso que no s’haurien de mencionar. Penseu que si haguessin existit els mòbils fa segles, Romeu i Julieta no haurien existit… I què hauria perdut la literatura?”

Una altra xafarderia sobre la novel·la. Per què Súnion el nom del iot de l’Ernest? “En primer lloc perquè és com un homenatge a Carles Riba i el seu vers del mateix nom.” I recita: “Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria…” I en segon lloc? “Els meus fills van anar a l’escola d’aquest nom.”

Parlant de literatura, en David Cirici és taxatiu: “Viure d’escriure en català és molt difícil. Gairebé tots els que ens hi dediquem treballem en altres coses. Jo, actualment, sóc professor d’institut. Els autors catalans no venen, o molt poc,  a la resta d’Espanya, mentre que els espanyols sí que ho fan aquí. Nosaltres venem més a Alemanya o a Itàlia. Per això, molts escriptors catalans escriuen o tradueixen al castellà per poder vendre a altres llocs.” Dificultats de venda, però en David ens avança que s’està preparant una pel·lícula basada en El setè àngel. Una producció amb França i Grècia.

I insisteix: “Aquesta necessitat de vendre en castellà és un indicatiu clar que no estem en un país normal. Les llibreries d’Oslo tenen la majoria de llibres en noruec i només hi ha petites seccions amb anglès. Cosa que aquí no passa.” I insisteix: “En general, els autors catalans no ens tradueixen al castellà, però als castellans sí que els tradueixen al català. És un tema trist que surt sempre.”

Culpa de la televisió? “El món canvia, i les sèries (per novel·les) triomfen a la televisió. És així i no hi ha qui ho canvii.” Aleshores, la canalla cada cop llegeix menys? Tot i que hi ha diversitat d’opinions, es respira un cert consens negatiu -que Cirici comparteix- sobre aquesta temàtica.

Era inevitable parlar també del Cirici articulista al diari ARA. Ho té molt clar: “Una cosa és escriure una novel·la, on hi ha creació, fantasia. I una altra cosa, molt diferent, és fer un article. El col·lectiu de professors és molt sensible i podria organitzar-se un daltabaix segons el que escrivís. S’ha d’actuar amb molta més prudència.”