El premi, convocat per Òmnium Bages-Moianès i l’Ajuntament de Manresa, vol reconèixer la millor obra narrativa de temàtica social contemporània de la temporada. L’acte de lliurament, que tindrà lloc el 22 de febrer, inclourà un homenatge a Amat-Piniella amb motiu del cinquantè aniversari de la seva mort. L’escriptora Imma Monsó rebrà els 2.000€ i l’estatueta creada per Ramon Oms.

L’obra La mestra i la Bèstia (Anagrama, 2023), d’Imma Monsó, ha resultat guanyadora de la vint-i-quatrena convocatòria del premi Joaquim Amat-Piniella, que es concedeix a una obra publicada la temporada passada i que retrati algun aspecte dels moviments socials contemporanis. El premi l’organitzen Òmnium Bages-Moianès i l’Ajuntament de Manresa, amb la col·laboració de la Biblioteca del Casino, el Gremi de Llibreters, l’Associació Misteriosa Llum i l’Associació Memòria i Història de Manresa.

L’acte de lliurament, obert a tothom, serà el 22 de febrer de 2024, emmarcat dins de la Festa de la Llum, a l’Auditori de la Plana de l’Om de Manresa. Coincidint amb el cinquantè aniversari de la mort de l’autor que dona nom al Premi, enguany el lliurament del guardó estarà precedit per un recital de poemes de l’exili de Joaquim Amat-Piniella, pertanyents al llibre Les llunyanies, a càrrec de l’actor Ivan Padilla i amb l’acompanyament musical de Jo Jet.

L’escriptora lleidatana s’endurà els 2.000 euros del premi i l’estatueta del reconegut escultor manresà Ramon Oms. El jurat (format per Antònia Maria Gorgas, Montserrat Caus, Jordi Estrada, Toni Mata, Genís Sinca i Teresa Torra) ha triat l’obra de Monsó, La mestra i la Bèstia, entre les quatre finalistes d’enguany, entre les quals, a més de la guanyadora, hi havia 32 de març, de Xavier Bosch; 1969, d’Eduard Márquez; i París érem nosaltres, d’Andreu Claret.

L’acte es podrà seguir pel canal de YouTube de Manresa Cultura.

La guanyadora

Imma Monsó (Lleida, 1959) és una de les veus més destacades de la narrativa catalana actual. Va començar la seva trajectòria literària el 1996, amb el recull de relats Si és no és i la novel·la No se sap mai. El 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana i el Cavall Verd de la Crítica Catalana amb Com unes vacances i el 2001 va publicar la novel·la Tot un caràcter. Des d’aleshores no ha deixat de publicar, tant reculls de contes (Millor que no m’ho expliquis, 2003) com, sobretot, novel·les, per algunes de les quals ha recollit premis importants, com ara el Ramon Llull, per La dona veloç (2012). Un home de paraula (2006) va obtenir diversos guardons a obra publicada (el Premi Maria Àngels Anglada, el Premi Salambó, el Premi Internacional Terenci Moix i el Premi Scrivere per amore). El 2016 se li va concedir el Premi Nacional de Cultura. A banda de l’Amat-Piniella, amb La mestra i la Bèstia ha obtingut també, fa poc, el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any.

La mestra i la Bèstia

La mestra i la Bèstia és una novel·la escrita amb una prosa poderosa i alhora senzilla, que ofereix una mirada nova a un tema extensament tractat: les conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista i la repressió durant la dictadura. La Severina, la protagonista, és una víctima col·lateral de la guerra, educada per la mare en l’aïllament d’una casa solitària, enmig d’un secretisme que fa que la noia, als 19 anys i òrfena, arribi a Dusa, un poblet imaginari de l’Alta Ribagorça, per fer de mestra, sense haver tingut contacte amb el món i amb la decisió de portar a terme el seu principal objectiu vital (ser autosuficient) així com tres desitjos plens d’ingenuïtat: tenir casa pròpia, veure caure la neu i formar part d’una comunitat de persones. A Dusa, la Severina descobreix com és el món i, gràcies sobretot al guiatge del Simeó (la Bèstia), enmig d’una atmosfera trista que contrasta amb un agut sentit de l’humor, arriba a interpretar i donar sentit a la informació que fins llavors no havia estat capaç de processar.

El jurat del premi Amat-Piniella ha destacat, en aquesta novel·la, la prosa literària, la força d’uns personatges complexos i la capacitat d’oferir una nova mirada literària a temes com la guerra, la resistència o la repressió.

Història del premi

L’any 2000 es va convocar per primera vegada el premi de novel·la Joaquim Amat-Piniella, destinat a premiar novel·les històriques inèdites que reflectissin o se centressin en algun gran moviment social i contemporani. Des del 2007, però, el Premi té com a objectiu reconèixer públicament una obra narrativa, novel·la o llibre de memòries, que reflecteixi una preocupació social envers el món contemporani. Es premia una obra publicada durant la temporada anterior, la que es consideri que millor s’adequa als requisits temàtic i lingüístic esmentats i es cregui la més reeixida tant des del punt de vista literari com des del vessant social i històric.

Una comissió assessora, on hi ha representants de totes les entitats implicades i del món cultural manresà, fa el procés de selecció de les obres finalistes. Després, un jurat especialitzat tria l’obra guanyadora.

Palmarès

Primera etapa (obra inèdita):

2001: Rafael Vallbona, La comuna de Puigcerdà, Columna.

2002: Manuel Valls i Norberto Delisio, Caminar sobre gel, Columna.

2003: Desert

2004: Josep Maria Loperena, La casa del fanalet vermell, Columna.

2005: Desert

2006: Agustí Segarra, La ciutat en flames. Columna

Segona etapa (obra publicada):

2007: Antoni Pladevall, Terres de lloguer, Columna

2008: Joan Garrabou, Confessió general, Proa

2009: Jordi Coca, La noia del ball, Proa

2010: Sílvia Alcántara, Olor de colònia, 1984

2011: Jordi Puntí, Maletes perdudes, Empúries

2012: Jordi Estrada, Rius paral·lels, L’Albí

2013: Rafael Nadal, Quan érem feliços, Destino

2014: Monika Zgustova, La nit de Vàlia, Proa

2015: Pep Coll, Dos taüts negres i dos de blancs, Proa

2016: Joan Daniel Bezsonoff, Matar De Gaulle, Empúries

2017: Martí Domínguez, La sega, Proa

2018: Ramon Solsona, Allò que va passar a Cardós, Proa

2019: Joan-Lluís Lluís, Jo soc aquell que va matar Franco, Proa

2020: Marta Marín-Dòmine, Fugir era el més bell que teníem, Club Editor

2021: Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria, 1984

2022: Vicenç Villatoro, La casa dels avis, Proa

2023: Maite Salord, El país de l’altra riba, Proa

2024: Imma Monsó, La mestra i la Bèstia, Anagrama

Nota biogràfica de Joaquim Amat-Piniella

Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 1913 i fou un dels principals escriptors catalans de la postguerra, mèrit que es deu sobretot a la impressionant novel·la K.L. Reich, colpidor testimoni, en la línia de la novel·la objectiva nord-americana, del seu pas pel camp de concentració de Mauthausen. Joaquim Amat-Piniella va participar activament en la vida política i cultural del Bages. Col·laborador del diari El Dia, publicà un llibre de retrats, Ombres al calidoscopi (1933), on ja es manifestava el seu talent. Lluità en el bàndol republicà i l’any 1939, com tants altres vençuts, hagué d’exiliar-se. Inicià aleshores un llarg periple que el portà, el 1941, al camp d’extermini austríac de Mauthausen, on va restar quatre anys, fins que fou alliberat per les forces aliades. Instal·lat a Andorra, va escriure K.L. Reich, que a causa de la censura no veuria la llum fins a 1962 (en castellà, i l’any següent en català). Llevat d’El casino dels senyors (1956), que reflecteix la vida manresana de preguerra, la novel·lística d’Amat-Piniella –Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959), La ribera deserta (1966)— està poblada de personatges fracassats i fatalistes que, sens dubte, s’inspiren en l’experiència viscuda per l’autor. Durant la seva estada al camp, va escriure també una sèrie de poemes que van ser recollits i publicats, l’any 1999, amb el títol de Les llunyanies. Els darrers anys de la seva vida, Amat-Piniella, escèptic i pessimista, desterrat de la ciutat on havia crescut i s’havia format, s’anà sumint cada vegada més en ell mateix fins a desaparèixer de la vida pública. Va morir a Barcelona el 1974.

A causa de la celebració, el 2013, del centenari del naixement d’Amat-Piniella, es van reeditar diverses obres de l’autor, i se’n van publicar algunes d’inèdites, com el recull de relats Retaule en gris i la novel·la La clau de volta.