El dijous 18 d’octubre el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha fet arribar una carta als membres del projecte ‘Generació lo riu és vida’ i a la PDE.

“Estimadíssims amics de la Generació Lo Riu és Vida

Sou la mostra més clara que el compromís de la Plataforma en Defensa de l’Ebre és profund, ve d’enrere i té tota l’ambició, perquè l’acompanya la força de la raó.

Us asseguro que no poques vegades he pensat en tot el que el país deu a la PDE. Si el riu defineix el Delta i les terres de l’Ebre, també les mobilitzacions antitransvasament ajuden a entendre l’esperit de les manifestacions per les llibertats del país. Aquell clam ens va demostrar com podem sentir-nos poble i perdre la por. Salvant el riu ens vau ensenyar a respectar la vida, que vol dir enfortir la cohesió, denunciar els desequilibris del territori i preservar un entorn natural tan fantàstic com vulnerable.

“No t’han parit per dormir, et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble”, deia Estellés. L’any 2000, alçant-nos en aquell “no passaran” per l’aigua vam omplir-nos de coratge. Vam saber que ens teníem els uns als altres, vinguéssim d’on vinguéssim, i vam aprendre a perseverar. Una causa noble ho és també a l’Alt Pirineu, al Camp de Tarragona o al Delta del Llobregat, i amb la vostra determinació vau demostrar a un país sencer com fer créixer l’autoestima i defensar allò que és just. Aquesta confiança ens acompanya en les lluites d’avui, perquè sabem que una causa justa per Catalunya ho és també per tots els pobles del món.

La llavor de la defensa fa temps que està sembrada. Persones arribades d’arreu van partir-se literalment la cara per asfaltar carrers, aixecar escoles i fer créixer la dignitat de tots exigint serveis i subministraments. A Omnium ho vam recordar amb la campanya de Lluites Compartides, aquelles que ens han fet ser com som i que avui ens connecten amb el moviment antinuclear, el clam per uns trens dignes i el crit contra les carreteres que divideixen ciutats.

Tinc molt present aquell 7 de febrer en què Amposta era el centre, i al centre, del país. Caminàvem plegats altra vegada, però per primer cop ho feia com a president d’Òmnium Cultural. Aquell matí de diumenge referents socials, polítics i culturals de totes les sensibilitats omplien els carrers amb ciutadans vinguts de tots els Països Catalans. Units en la diversitat. Aquell esperit defineix molt bé la vocació de la nostra entitat; teixint grans consensos amb transversalitat i al servei de la llengua, la cultura, l’escola i la cohesió. Si ens mantenim en aquest compromís, ho tenim tot per vèncer.

Montserrat Roig deia que creia en l’esperança, perquè només d’aquesta manera es construeix el futur. Avui aquest futur ens empeny a combatre la repressió. Fa exactament un any que estem tancats a la presó amb l’amic Jordi Sànchez, i lluny de fer-nos decaure estem més forts i compromesos. Aquests 365 dies ens han fet adonar que res, ni els anys que puguin venir, ens fan cap por si serveixen per defensar un demà de justícia i llibertat. I arribats al dia, al jutge li direm que la llibertat d’expressió, la participació política i la mobilització no són cap delicte, i que no pensem renunciar al dret a la dissidència i a la desobediència pacífica per transformar la societat. Si el que volen és posar a prova la nostra capacitat col·lectiva és que no saben d’on venim. I si la sentència és un nou atac a la democràcia, sabrem donar una gran resposta de país, serena, cívica i contundent.

Amigues i amics, ens sentim acompanyats i ens sabem forts. Per això no es tracta de sortir de la presó, si no de sortir amb dignitat. Tantes vegades ens havien dit que calia resignar-se al Pla Hidrològic, que aleshores vam saber que el podíem aturar. Avui a la presó som en aquest punt, i el camí per la llibertat és el més bonic que es pot fer a la vida.

No hi ha presó per aturar tanta democràcia i dignitat, la que vàrem aprendre de la lluita compartida amb la PDE. 

Gràcies pel vostre exemple.

Salut i república. 

Jordi Cuixart,

President d’Ònmium Cultural”

També la podeu escoltar