La taula rodona de memòria històrica sota el títol genèric de Forçats a marxar, celebrada al Centre Cívic Golferichs el 21 de novembre passat i organitzada per Òmnium Eixample, va ser, ja des del primer moment, una clara denúncia dels patiments soferts pels refugiats, els exiliats i els desplaçats forçosos catalans de la Guerra Civil espanyola i de la Segona Guerra Mundial. Queda clar que va ser fàcil fer el paral.lelisme d’aquelles situacions a moltes altres, anteriors o posteriors protagonitzades per altres pobles.

Els doctors Miquel Izard Llorens (Filosofia i Lletres) i Gaspar Coll Rossell (Història de l’Art), i els catedràtics Maria Ojuel Solsona (d’ensenyament secundari) i Joan Serrallonga (d’Història Contemporània a la UAB), van captivar desseguida l’audiència, ajudats per l’excel.lent dramatització de Pere Vallribera i Jana Flotats i la sensibilitat del piano de Bernat Casares.

Va quedar ben clar que el dramatisme d’aquestes situacions és primera responsabilitat dels diferents governs que hi intervenen però que, en general, el seu únic interès és desanpallegar-se d’una gent que els és molesta, quan no directament exterminar-la en casos malauradament ben coneguts. Governs que, per tant, ben sovint són a l’origen de la desgraciada problemàtica.

També va quedar clar que, en línies generals, la solidaritat de la població receptora -especialment en la Guerra Civil i en la Segona Guerra Mundial respecte als catalans- va ser bona, tot i que, ben sovint, molestava els govern afectats.

En el decurs de la Guerra Civil, Catalunya va acollir centenars de milers de refugiats d’altres llocs de la Península que fugien de la repressió franquista, abans de patir ella mateixa la imminent amenaça repressiva i tenir que assumir l’exili dels que s’hi havien refugiat i dels seus propis ciutadans cap als camps de concentració francesos.

L’ajuda puntual dels civils catalans per als refugiats ibèrics i dels francesos per a tots plegats i de les organitzacions humanitàries -especialment suïsses- van portar un petit consol que, malauradament, la majoria no van poder tenir gairebé mai.

Una taula rodona per obligar a pensar i mantenir viva la memòria històrica d’aquells fets i també dels altres fets passats i presents.