“Estimo la Clara, encara que no caigui bé. Quan escrivia la novel.la anava a dormir pensant en la Clara i em llevava pensant en la Clara. Era com una obsessió i a vegades em posava nerviosa.”

Això és una declaració de principis important. És la declaració de principis de Maria Guasch respecte a la seva darrera novel·la, Els fills de Llacuna Park, protagonista fa pocs dies del darrer Club de Lectura d’Òmnium Eixample celebrat a la Llibreria Documenta de Barcelona.

La Clara és el gran personatge del llibre, un personatge controvertit i que, d’entrada, es fa difícil d’entendre i potser arriba a semblar incomprensible en alguns aspectes. És per això que l’autora s’enduu uns primers retrets que, pas a pas, aniran canviant a mida que la Maria Guasch vagi modulant els punts de vista. D’entrada se l’acusa de falta d’esperit, d’una actitud inert, de soledat, de tristesa, d’incomunicació… Guasch es defensa tot i reconeixent que la seva heroïna és una mica el que els lectors opinen: “Tota la informació del llibre ens ve de fora. Per ells mateixos, els protagonistes no ens en donen o en donen poca. La Clara és un personatge alienat, va pel món perduda i només en veu la superfície d’aquest món.” En aquest sentit, “és una novel·la molt descriptiva i tot el que sabem de la Clara és a través del que ella veu.”

I l’autora ens proporciona una mica de llum en un món que la novel·la fa fosc, fred i, fins i tot, lleig. I en aquest univers fosc hi col·laboren les frases curtes amb les quals està escrita la novel·la, que “donen molta intensitat i molta força, encara que potser no juguen a favor de la Clara. I al final potser sí que es trenca una mica la foscor i s’obre un bri d’esperança.” I explica la Maria: “Tenia la sensació que la Clara anava amb mi agafada de la mà en un període de la meva vida i, encara que no sabia com havia d’acabar tot plegat, intuïa que al final es veia una mica de llum.”

I es defensa del que algú opina com una possible falta de passió entre els personatges. “No hi estic d’acord. Entre la Clara i el Gabriel crec que hi ha afecte, tot i que no és abassegador com el de l’època de l’institut. I quan va a la presó de Brians 2 i troba la Sònia, el seu ídol de joventut, no es parlen, és veritat, però es comuniquen a través d’una mirada que diu coses. Amb la Sònia, a la Clara se li trenquen els esquemes. No es parlen perquè es tenen por, però la Clara necessita veure-la encara que no es diguin res.”

La comunicació visual entre les dues protagonistes és un dels moments emotius del llibre: “Cada una depèn de la mirada de l’altra. Jo ho veia com un western. La mirada de la Clara ho tenyeix tot d’angoixa.”

El que està clar és que “la Clara està encapsulada. No sé el que ha fet abans de la novel·la ni sé el que farà després. Però no ens enganyem, a mida que anava modulant aquest personatge em va sorprendre que ella, a lo tonto a lo tonto, anava fent coses: es vol ficar a la casa de la Sònia i el Gabriel i va tenint impulsos, tot i que després s’espanta d’haver.-los tingut. Ella diu: ‘Potser la vida m’ha fet per sempre’.”

I dos apunts que Guasch ens ofereix d’altres intervencions en clubs de lectura: “Per una banda m’han confirmat que la novel·la els havia fet pensar en la postguerra civil, en una època d’opressió, de foscor. En aquest sentit, és clar que la Clara a tot li busca el cantó fosc; posa la nota negre en tot plegat. També m’han dit, i és així, que, en les seves relacions sexuals, la Clara només diu el que vol que sapiguem. De la resta, que ella sap, no ens en diu res, potser com si fos un mecanisme de defensa. Es belluga en un món de sensacions i per això tenim la sensació que, en el passat, la Clara va tenir una relació afectuosa amb la Sandra.”

I els paisatges? A la novel·la surten moltes descripcions que es poden veure com si es tractés d’un pel·lícula. L’autora assenteix: “És fet expressament. Sempre m’ha agradat molt el cinema.”

I com va nèixer la necessitat d’escriure aquesta novel·la? “A la primera que vaig fer pretenia escriure un guió de cinema i em va sortir una novel·la. Amb aquesta, en canvi, sí que, des de l’inici, vaig voler fer una novel·la. De fet se’m va ocórrer després d’una experiència de dos mesos en pràctiques de classes de català als interns de la presó de Brians. Eren homes però, com que no me’n vaig voler aprofitar, vaig posar dones al llibre.”