EN TEORIA POLÍTICA hi ha moltíssima literatura dedicada a la configuració i sistemes de govern dels estats compostos. La més abundant és possiblement la que està dedicada als estats federals. En tots ells hi ha el reconeixement implícit o explícit de què les parts federades formen part del conjunt federal per voluntat pròpia i en l’avinentesa que la situació resultant és més avantatjosa que no pas anar per lliure en allò que se’n diu “el concert de les nacions”. No seria molt coherent, doncs, que el conjunt volgués imposar la seva voluntat a les parts.

UN ESTAT COMPOST presenta una diversitat evident entre els seus ciutadans deguda a causes d’origen territorial, cultural, ètnic, religiós, etc. O una barreja de les anteriors. Com que el Regne d’Espanya ja és capaç de reconèixer, de vegades a contracor, la seva pluralitat i diversitat (tot i que encara es resisteix a fer-se conscient de la seva plurinacionalitat) no hauria de ser motiu de controvèrsia acceptar que estem davant d’un estat compost i no unitari. D’aquí que ja els pares de la Constitució van preveure un sistema autonòmic amb sobiranies compartides. Alguns defensen que és un sistema quasi-federal o federal, tot i que és una tesi difícil d’afirmar atès que, per exemple, el Senat no actua com a una veritable cambra territorial, com passaria en una autèntica federació de territoris diferenciats. Per tant, la Transició va fer curt en l’intent de donar un encaix institucional a la diversitat real d’un estat compost com l’espanyol. Cosa que no representaria cap problema si el sistema autonòmic hagués suposat el punt de partida en l’evolució cap a una forma federal generadora d’una integració més gran de les parts en el tot. No ha estat el cas, ni hi ha prou consens per pensar que passi en el futur.

MALAURADAMENT encara avui en dia existeixen al conjunt de l’estat espanyol un seguit de forces econòmiques que utilitzen tots els mecanismes socials i polítics al seu abast per eliminar la diversitat o, com a mínim, sotmetre-la a una visió reduccionista i centralista que permeti l’acumulació de poder en un punt geogràfic des d’on una elit pugui controlar tot el territori per a benefici dels seus interessos (diguem-li Madrid, o Palco del Bernabeu, o les portes giratòries, o l’Ibex 35, o el Pont Aeri, o com vulguem). La falta de voluntat política per a que els grups afins a Podemos, com En Comú Podem, haguessin tingut grup parlamentari propi, així com les dificultats per a que ERC i DiL l’hagin aconseguit, o les crítiques cap a aquells que ho han afavorit, són una mostra d’aquesta estratègia malintencionada a la que massa sucumbeixen.

SOM MOLTS els que pensem que la construcció d’un estat espanyol amb institucions polítiques de naturalesa composta està cridada al fracàs, per manca de voluntat d’aquells que concentren el poder real, i per la desafecció permanent que generen en aquelles parts que no coincideixen amb la base troncal d’aquest estat. Som molts els que pensem que ha arribat l’hora de que la part es separi del tot i busqui pel seu compte la llibertat i el benestar, de forma democràtica i sempre en bon veïnatge. En el marc d’una Europa també més lliure i més justa, que recuperi els seus ideals fundacionals de pau i prosperitat. I per això ens adrecem als que no comparteixen aquesta conclusió per dir-los que, si algun dia el seu posicionament canvia, treballarem junts per aconseguir plegats viure tots i totes molt millor. Mentrestant, anirem avançant feina predisposats a col·laborar en tot allò en el que ja ara coincidim. Que és molt!
 
Josep F. Moragrega
President d’Òmnium Ebre