L’article 1 del Pacte internacional de drets civils i polítics (Nacions Unides, 1966) vigent a l’estat espanyol d’ençà de l’any 1976 explica: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

En les democràcies consolidades, i respectuoses amb les minories nacionals, el dret a l’autodeterminació ha permès referèndums pactats a Quebec i a Escòcia.

Sembla impossible que ho veiem a l’estat espanyol.

El 19 maig de 1999, el Govern espanyol presidit per José María Aznar va seure en una taula de negociacions en un hotel de Zurich, amb ETA. En absència de violència (una treva indefinida de 8 mesos) semblava que es podia parlar de tot. Aznar hi va enviar a Javier Zarzalejos, secretari general de la Presidència, a Ricardo Marí Fluxà, secretari de Seguretat i, al seu assessor personal, Pedro Arriola. ETA hi participà amb Mikel Albizu “Mikel Antza”, aleshores cap de l’aparell polític, i Belén González Peñalba, “Carmen”. La reunió va comptar amb la moderació de l’aleshores bisbe de Bilbao, Juan María Uriarte. La taula no va servir per a gran cosa.

Catalunya no ha optat mai per la lluita armada per al reconeixement del dret a l’autodeterminació. Ha estat una lluita no violenta, d’ençà de l’any 2010. El Parlament de Catalunya, després de demanar reiteradament un referèndum pactat, va aprovar el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

Els drets es guanyen exercint-los.

Jaume Angerri

President Òmnium Cultural Sant Cugat del Vallès