Va ser el 19 de novembre de 2011 amb motiu del sopar de lliurament del primer premi “Lo Grifonet” al lingüista tortosí Joan B. Beltran. Com a membre de la Junta Rectora Territorial d’Òmnium Ebre durant la Presidència de Dolors Queralt vaig tenir el plaer de compartir taula amb la Muriel aquella nit. Era el primer cop que la veia des d’una certa proximitat. I us podria dir que la sensació que em va fer aquell dia va ser la mateixa que em va transmetre cada moment en què vam coincidir més tard. Era una dona íntegra. Només tenia una cara i uns principis, i els va posar d’una manera inapel·lable al servei de la llibertat dels seus conciutadans.

De la Muriel en voldria destacar dos impressions. Una, la seva amabilitat. Era una persona que parlava sempre amb un gran respecte i que et prestava tota l’atenció. Li importaven les persones i era permeable a tot allò que l’envoltava. L’altra, la vivacitat de la seva mirada, ara reflexiva ara entremaliada. Una mirada brillant que buscava dins la mirada dels seu interlocutor, transmetent una sensació de complicitat cada cop que sabia que amb les seves paraules o els seus actes estava fent o a punt de fer una petita transgressió, de les que tant hem necessitat per avançar en el camí cap a la independència. Va ser la cara pública que millor va encarnar el lema de la revolució dels somriures, la que unia l’amabilitat i la lluïssor d’uns ulls que sabien que estaven vivint una experiència estimulant i excepcional.

Des d’aquella nit de 2011, he compartit altres moments amb la Muriel. En les reunions de treball, el seu lideratge es demostrava amb un exemple constant de generositat a l’hora de superar les contradiccions internes del moviment independentista i amb la confecció d’un discurs a tota hora constructiu i positiu. A nivell territorial, sempre va ser sensible davant les reclamacions d’Òmnium Ebre dins el conjunt de l’organització. I quan li vam proposar celebrar la Nit de Santa Llúcia a Tortosa, no va dubtar ni mig segon a recolzar la proposta. L’onze de desembre de l’any passat va ser la darrera ocasió en què la vaig poder saludar. Estava molt contenta. Pocs dies després vèiem en premsa una foto de la seva oficina al Parlament i a la paret un pòster solitari de la Nit de Santa Llúcia a Tortosa, que li havíem regalat en un sopar en record de l’admirat Gerard Vergés. M’agrada pensar que a l’Ebre també hi va viure ocasions molt especials i que s’hi va sentir com a casa, envoltada de gent que la volia.

Diuen que quan una persona se’n va no hem de preguntar com ha mort, si no com ha viscut. La seva mort ens pot semblar sense sentit, com ho és la de moltes persones que ens deixen quan encara els queda molt per viure. I és evident que a la Muriel encara li quedava molt camí per fer. Però la seva vida ha estat plena de sentit. Com tothom, haurà passat les seves vicissituds, però ha viscut amb passió, convicció i vocació de servei, lluitant durant molts anys per allò que ens fa humans, per la conquesta de la llibertat. I en aquesta darrera etapa ha estat una protagonista privilegiada d’un procés en el qual hi va posar tot el seu compromís vital, sense aspirar a més recompensa que la satisfacció pel deure complert. Per això, encara que sembli una contradicció, la Muriel se’n va per a quedar-se. La seva mirada amable i còmplice contemplarà com construïm el país que ella desitjava i que tant ha contribuït a fer possible.

Muriel Casals ja ocupa el seu lloc indeleble a la història i en el nostre record.

Josep F.  Moragrega
President d’Òmnium Ebre