És terrible, esborronador, vergonyós! Després de tant de temps denunciant la minorització i marginació social que pateix el català a Catalunya resulta que no, que aquí l’única llengua discriminada és la castellana. Quin greu que em sap! Sembla ser que els ciutadans castellanoparlants viuen a Catalunya sota una mena de règim dictatorial que els persegueix i els obliga (mare de déu senyor!) a entendre els rètols escrits en una llengua que els és estranya. Almenys això és el que es desprèn del documental “Ciudadanos de segunda”, elaborat per la productora El Mundo TV, que la televisió pública madrilenya va emetre el passat dilluns de Pasqua.Com en podem ser tant, de tancats i insolidaris? Quina mena de monstres estem fets, aquests catalans, que ens entestem en aferrar-nos a un monolingüisme provincià i, a més, mirem d’imposar-lo als nostres conciutadans nouvinguts amb l’objectiu d’impedir que progressin i fer-los fracassar en la vida.I jo, que dec viure als llimbs, ni me n’havia adonat! Sort que el periodisme objectiu i transparent del rovell de l’ou democràtic i plural m’ha obert els ulls.Avui mateix comprovaré la veritat de tan contrastades informacions. Aniré a comprar el diari i en triaré un entre els que s’editen en català, que si hem de fer cas de la situació predominant que denuncia Telemadrid deuen ser clara majoria, als quioscos de Manresa. De pas, miraré si entre les revistes de divulgació, passatemps o del cor n’hi ha cap en castellà, per deferència a aquesta llengua que segons sembla viu ara mateix discriminada a casa nostra. Si no n’hi ha cap, o bé són minoria, com a ciutadà solidari que sóc, posaré una denúncia al jutjat, on per força m’hauré d’expressar en català, perquè deu ser l’única llengua que coneix la justícia a Catalunya. Després de dinar miraré una estona la televisió, faré zàping i comprovaré que la majoria de canals s’expressen en la llengua de Ramon Llull.Si vull veure un canal en castellà m’hauré de fer instal·lar una antena parabòlica, suposo. Aquesta tarda aniré al cinema i, és clar, hauré d’empassar-me una pel·lícula doblada al català. La noia que em vendrà les crispetes se m’adreçarà en la meva llengua, perquè sap que si no ho fa l’acomiadaran de la feina per mal educada, i el mateix passarà amb el xicot que, lot en mà, m’acompanyarà fins a la meva butaca. La bossa de patates quecompraré estarà etiquetada en català, i en cap altra llengua. Quina poca consideració! Tornaré en taxi i mantindré amb el taxista una interessant conversa sobre el darrer llibre de Sergi Pàmies.Demà, m’arribaré fins a alguna població de l’àrea metropolitana de Barcelona i repetiré l’experiment. Suposo que allà, tan de la ceba com són, la situació deu ser encara pitjor. Si hem de fer cas de la tesi que proclama el reportatge, al Prat de Llobregat deuen ser ben capaços d’acomiadar una metgessa si aquesta té la gosadia d’adreçar-se als seus pacients només en castellà… On s’és vist!