Quan una matèria és desconeguda, els qui en parlen omplen amb tòpics les seues llacunes de coneixement. Quan una matèria és àmpliament desconeguda però els temes que tracta són considerats importants per uns part significativa de la població, els tòpics esdevenen tan abundants que s’eleven a la categoria de saber sota la qualificació de “sentit comú”.

La sociolingüística és una matèria àmpliament desconeguda a Catalunya, però els temes que tracta són considerats com a importants —i fins i tot urgents i angoixants— per una part significativa de la població. En  conseqüència, entre nosaltres fan la seua aparició tòpics que gaudeixen d’una àmplia acceptació, i que han esdevingut veritats del “sentit comú”. Entre aquests tòpics hi ha aquell que diu que, en el si de qualsevol societat, «tothom parla la llengua que vol» (o en la seua versió prescriptiva: «tothom hauria de la llengua que volgués»). Tal cosa la pots sentir dir fins i a tot a gent que potser es posaria un barret per sortir de casa, però que s’hi repensa per evitar mirades, comentaris i rialles d’una societat àmpliament “desbarretitzada”. Això, però, no farà que es repensi el tòpic lingüístic; potser la pressió social influirà en la indumentària, però no tindrà cap incidència en la tria lingüística: aquí, la tria és totalment lliure.

Però no,  la llengua no es tria lliurement, com de fet no es tria lliurement cap altre fet social. Ara fa cent vint-i-un anys, Émile Durkheim escrivia a Les regles del mètode sociològic: «Si sóc francès no estic obligat a parlar francès amb els meus compatriotes, ni a emprar la moneda francesa legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si pretengués escapar a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement». I això, perquè entitats com la llengua de comunicació efectiva constitueixen «[…] menes de conducta o de pensament no sols exteriors a l’individu, sinó […] dotades d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual se li imposen, vulgui o no vulgui. Sens dubte, quan hi estic completament d’acord, aquesta coacció no es fa sentir o ho fa lleument i per això és inútil [innecessària]. Però no deixa de ser un caràcter intrínsec [de qualsevol fet social], i la prova és que aquesta coacció se m’afirma des del moment que intento resistir-m’hi.» No, la llengua no es tria al marge d’estrictes condicionants. No es tria lliurement viure en català quan una part significativa de la població amb qui potencialment es pot interactuar (en l’àmbit privat, en el carrer, en reunions públiques, en aules d’ensenyament superior, en un club esportiu…) afirma desconèixer aquesta llengua (gairebé el 20% de la població del Principat afirma no entendre-la gens, o entendre-la poc o amb dificultats, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2013 i segons la nostra experiència quotidiana, un percentatge que en altres punts del domini lingüístic català seria encara superior). No es tria lliurement parlar una llengua precàriament protegida que, en el seu territori històric conviu amb un altra àmpliament i, aquesta sí, estrictament protegida pel poder estatal (és a dir, pel poder, i prou). No es tria lliurement una llengua quan el teu interlocutor l’entén, però no sap respondre-t’hi (gairebé un 36% afirmar no saber parlar-la gens, o fer-ho poc o amb dificultats, altre cop segons l’EULP 2013) creant-se, d’aquesta  manera una distorsió en la fluïdesa i complicitat que ha d’acompanyar tota comunicació perquè sigui efectiva. No es tria lliurement una llengua quan, en definitiva, el fet triar-la va acompanyat d’una connotació ideològica (que marca el parlant com a “nacionalista”, “intransigent” o “de la ceba”) i quan hi ha simultàniament disponible una altra llengua alternativa,  coneguda per tothom i sense connotacions negatives, valorada com a “neutral” i, fins i tot, qualificada d’”oberta”, d’internacional, d’intrínsecament valuosa (i és que, tal com deien alguns occitans —conciutadans del lorenès Durkheim— quan justificaven la seua “libèrrima” tria lingüística: “Qui es calça amb socs —qui parla occità— quan pot posar-se unes bones sabates franceses?”).

És més: ¿qui triaria parlar en una llengua, per molt que fos la llengua del poble en el territori històric del qual s’hi ha instal·lat i hi viu, si no domina prou el codi lingüístic, si no s’hi sap expressar amb prou fluïdesa (cosa que, en l’EULP 2013, només declara poder fer el 49% de la població del Principat), quan aquells amb qui hauria de parlar, i que sí que la parlen bé (la tinguin com a llengua inicial o no), també saben parlar, perfectament i en tots els casos, una altra llengua que sí que domina? Posem-hi nom i cognoms: qui farà el pas d’incorporar-se a la catalonofonia si el seu domini del català és insuficient, o si més no inferior al del castellà, quan, de fet, tothom qui viu en el domini lingüístic català ja ha estat incorporat, de manera activa o passiva a la hispanofonia? ¿Quin parlant inicial d’una llengua diferent del català o del castellà, acabat d’arribar a un dels nostres països, s’incorporarà a la catalanofonia quan aquesta presenta una debilitat manifesta, en contrast amb la vitalitat simultània del castellà en el mateix territori i, a més, quan, gràcies a la constant i immersiva presència del castellà en el nostre context social, unida a progressiva periferització del català, li resultarà relativament fàcil d’aprendre l’espanyol i francament difícil d’aprendre, almenys amb la mateixa fluïdesa, el català? Què en resta, a la vista d’això, d’aquella tòpica llibertat d’elecció?… No cal dir que aquestes preguntes són retòriques.
Per triar, en termes d’hipotètica llibertat, entre dues llengües (perquè triar no fos trair, parafrasejant un conegut assaig de sociolingüística, diguem-ne… liberal), caldria que les llengües entre els quals es fes l’elecció es trobessin en una situació de plena igualtat, una igualtat que exigiria idèntic suport legal, que cap de les llengües en qüestió estigués marcada en cap sentit, que es donés una amnèsia general, entre els individus que haurien d’elegir, respecte al seu passat i a com s’havia arribat a una situació tan insòlita com la d’estar en disposició de triar la llengua de comunicació social, que fos el cas que l’elecció no tingués connotacions ètiques (que fos igualment just —que fos igual de convenient— triar una llengua o una altra) i, potser el més important de tot: que les diverses llengües entre les quals s’hagués d’elegir fossin, totes elles, idènticament conegudes per tots els individus encarregats de fer la tria (per tots integrants de la societat en el marc de la qual s’hauria de desenvolupar la comunicació multilingüística a què una elecció tan aleatòria ens acabaria portant).
 
Tot plegat molt singular (i difícil de trobar fora d’un laboratori), i inimaginable sense una condició prèvia a la hipotètica elecció: l’adquisició completa dels codis lingüístics que posteriorment seran objecte de tria. Una adquisició per a la qual caldrien entorns que facilitessin la pràctica comunicativa (mitjans de comunicació, contextos on l’ús de la llengua que s’aprengués fos preceptiu, varietat de situacions comunicatives formals i informals…) i, sobretot, una escola. I aquí ja hem arribat al final del camí: sense una escola que garanteixi l’aprenentatge complet i efectiu del català per part d’aquells  que no el tenen com a llengua inicial, aquell tòpic a què ens referíem al principi: «tothom parla la llengua que vol», no passa de ser una idea tòxica que disfressa de llibertat allò que no és més que la consumació d’un lingüicidi; una mentida per fer passar l’homicidi per fatal suïcidi.

La segona edició del cicle de conferències sobre sociolingüística LLENGUA, SOCIETAT I PODER, que enguany tindrà lloc, novament, a la ciutat de Tortosa, estarà dedicada justament a la divulgació de la funció i la importància de l’escola en el marc de l’esforç encaminat a la revitalització del català. En aquest segon cicle, que titulem de manera ben explícita: “L’escola i la revitalització del català: la llengua a l’aula i al pati”, tractarem el sentit i la importància de les metodologies immersives i de la jerarquització de les llengües vehiculars a l’escola, la necessitat de fer explícit entre els estudiants d’ensenyament secundari els prejudicis lingüístics que arrossega la nostra societat i de divulgar entre ells alguns dels conceptes fonamentals de la sociolingüística (com una part més de la seua formació com a ciutadans crítics en una societat plurilingüe). Hi tractarem, també, els usos i les percepcions lingüístics de la joventut del Principat, i, tenint en compte que aquests usos i percepcions experimenten transformacions decisives en els moments en què es produeixen canvis significatius en la vida dels individus, quina és l’evolució de la pràctica i de la identificació lingüístiques dels escolars catalans en el transcurs de la seua escolarització i, molt especialment, en el moment del pas de l’ensenyament primari al secundari i al llarg d’aquest darrer. Apuntem, per últim, que abordarem aquestes qüestions després de conèixer quina és la fotografia del moment actual de la llengua catalana a partir de l’exposició del contingut del darrer informe sobre la situació del català (el corresponent a l’any 2015), elaborat per la l’Observatori de la Llengua Catalana (Xarxa Cruscat-IEC), a la presentació del qual dedicarem la primera sessió del cicle.
 
Jordi Martí i Monllau