El savour-faire de Muriel Casals
Abans de conèixer personalment a Muriel Casals compartia el seu discurs sobre la independència de Catalunya i admirava la forma serena i gentil de fer-lo públic. Però he tingut el privilegi de tractar-la i a la distància curta i en el tracte personal la Muriel feia embadalir.

Feia l’esforç de recordar a les persones i insistia a convidar de forma engrescadora a tothom a participar del projecte que ha de dur a Catalunya a la plena independència, tothom hi té el seu paper, és la suma el que importa, però tampoc de qualsevol manera, “unitat, urnes i independència” són els lemes que proclamava. 

Les seves habilitats intel·lectuals combinades amb l’exquisitesa del seu tracte, la tendresa i afabilitat amb que donava suport a la fermesa de les seves conviccions són mostres del savoir-faire que l’han dut a liderar un projecte pel que sentia passió. 

Sempre que tenia oportunitat s’interessava per l’evolució dels projectes comuns, la territorial d’Òmnium Garraf i li brillaven els seus immensos ullets blaus en compartir les novetats, donava consells, regalava opinió i animava a seguir treballant.
-Endavant, seguim! Ens feu molta falta! eren sovint les seves paraules encoratjadores.

En les periòdiques reunions o comunicacions d’Òmnium Cultural amb les seus territorials exposava amb singular mestratge els objectius que calia assolir i afegia sempre alguna frase d’un estil molt propi seu, recordo per exemple: Tenim molta feina i per sort moltes ganes de fer-la. Ho farem i ho farem bé!

El passat 19 de desembre a Barcelona a l’assemblea general de socis d’Òmnium Cultural, en un parlament breu va dir-nos: Quan em pregunten, què és Òmnium? Els hi dic: Òmnium és treballar amb amics.

Ens va mirar i va somriure.

Això farem i seguirem el teu mestratge.
Fins sempre Muriel
Descansa en pau.

Jordi Baiges

En nom de la Junta d’Òmnium Garraf.

Escrit d’Àstrid Alemany, vicepresidenta d’Òmnium Garraf:

Nosaltres som el somni. (Gràcies, Muriel)
Quan coneixem a persones excepcionals, ens n’adonem de seguida. T’atrapen l’ànima. I des del primer moment que tenim la sort de compartir amb elles un cert temps, no deixes de pensar que, en molt aspectes, seran un referent en la manera com vius. Això és el què vaig sentir quan el 2011 vaig conèixer a la Muriel.

La Muriel va canviar l’independentisme. Fins la posada en escena l’any 2010 de la Muriel, l’independentisme estava representat per activistes o intel·lectuals. Ens movíem entre les formes abruptes, poc fines, i els discursos avorrits sobre teories intel·ligibles. I tot això bastit d’una àuria de petit reducte socialment minoritari. L’arribada i l’acció de la Muriel transformen el panorama independentista i el basteix d’obertura, de finesa,  d’elegància, d’inclusió, de feminització i sobretot d’una força positiva i reposada. Aquesta actitud fa sumar dia rere dia des de fa més de 6 anys a un munt de persones que, fóra del “món indepe” fins aleshores, mai s’havien interessat pel tema. Perquè no “eren dels nostres”. Contra això treballava la Muriel cada dia: tots són els nostres! La seva obsessió era aglutinar, sumar, créixer. Escoltava sempre als que diferien. 

La Muriel va canviar l’independentisme. Poques persones poden transformar la societat i menys encara restant fóra del Govern. Perquè la Muriel encarnava en la seva pròpia persona la força del nostre moviment: és el poble qui lluita, qui empeny, qui ens farà lliures. Aquesta és l’essència i res més. Llàstima que a Espanya encara hi hagi persones amb gran responsabilitat que no ho hagin entès ja que segueixen impugnant, judicialitzant, suspenent Conselleries… No ho han entès: no era Mas, som nosaltres. Cada un de nosaltres.

L’altra dia vaig veure el reportatge del President del Barça Suñol, assassinat pels falangistes a l’inici de la Guerra Civil. Com pot ser que un home que va crear un diari, va lluitar per la llengua, pels drets civils, la ciutadania, no el recordéssim? Estic trista però alhora m’omple d’esperança saber que amb la Muriel no ens passarà com amb altres lluitadors oblidats.

Us deixo amb un recull del discurs que la Muriel va pronunciar en el marc del Concert per la Llibertat, el passat 29 de juny de 2013.
“Deixem les discrepàncies de banda. Tenim un objectiu comú que és més important que cadascun dels nostres interessos particulars. Tinguem generositat, coratge i la intel·ligència que reclama aquest moment històric. Sapiguem estar a l’alçada del repte que ens hem marcat. Des del record a tots aquells que ens han precedit en aquesta lluita i des de l’esperança en les generacions que ara pugen. Som aquí per construir un país més lliure, més just i més digne: on tothom hi tingui cabuda. No som aquí per buscar un somni. Nosaltres som el somni.”

Descansa en pau, Muriel.

Escrit de Montserrat Comas, membre de l’ANC:

La Gran Via al Passeig dels Til·lers
Érem al passeig dels Til·lers per recordar Muriel Casals. Com sempre, varem saludar amics i coneguts. Gent de diferents procedències i ideologies i, tot repassant les seves cares, vaig sentir-me reconfortada. La majoria dels representants ideològics de tot el país eren allí. La Gemma, una companya del Secretariat Nacional de l’ANC em diu que just aquell dia fa deu anys de la primera manifestació independentista. Hi estic d’acord i jo mateixa hi havia pensat feia poc.

Era un dissabte a la tarda i el metro de la línia vermella es va col·lapsar. Tant, que la sortida del metro de plaça Espanya la van haver de tancar. Sortia gent per tot arreu. Qui ens havia convocat era la Plataforma pel Dret a Decidir. L’Estatut d’Autonomia havia entrat al Congrés dels Diputats el novembre de 2005 i el ribot ja treia el nas. Simbòlicament varem caminar de la plaça d’Espanya a la plaça de Catalunya on de forma recurrent es va llegir un manifest. Sentíem les veus de Carme Sansa, de Joel Joan, de Montserrat Carulla i segurament algú més que no recordo. I en Josep Cruanyes va fer un discurs memorable.

De ben segur que aquella manifestació fou el germen que aquests dies, a tocar de la primavera, veiem que comença a fructificar. Potser aquell dia (sempre costa posar l’inici d’un procés) vam començar a somriure malgrat tantes coses que ens neguitejaven. L’Estatut, no cal dir, però també els papers de Salamanca, les infraestructures… Junts, somrients, vam ser conscients de la necessitat de defensar la nostra dignitat. I vam cridar «Independència!». La màgia de la immensa trobada fou que tantes persones que durant anys l’havíem reivindicada podíem cridar a ple pulmó en companyia de moltes altres. Però, sobretot, va permetre que els qui encara dubtaven iniciessin el viatge vers el somni. Qui sap, potser, encara aleshores, hi havia qui vivia en un sentiment estrany, de minoria, i fins i tot observat sense ser del tot conscient que aquell 18 de febrer de 2006 es convertí en la clau de volta de tot plegat.

Poques setmanes més tard, el daltabaix de l’entrada de l’AVE per l’estació de Sants va literalment obrir un clot on enterrar la submissió a polítiques inexplicables i ineficients. I ens vam tornar a trobar Via Laietana avall. «In-inde-indepedència!!». Nova meravella! L’energia de la Gran Via no era una tamborinada i prou. No. Era la rosada fertilitzant que va afavorir les consultes populars del setembre i desembre de 2009 i totes les que es van clausurar amb la de Barcelona l’abril de 2010.

I va arribar el juliol. I va arribar la Muriel. I va arribar la llarga discussió entorn el lema de la pancarta «Som una nació, nosaltres decidim» i els escrúpols del president Montilla. Fou Òmnium Cultural amb la Muriel Casals al capdavant qui va agafar el relleu a la Plataforma pel Dret a Decidir. Les imatges d’aquell dia mai no les podrem oblidar. I va arribar el trident Assemblea Nacional Catalana, Òmnium i l’Assemblea de Municipis per la Independència. I va arribar el 9-N. I va arribar el 27 de setembre. I va arribar el primer govern independentista.

Al passeig dels Til·lers hi vaig veure gent que, espantada, encara camina per la Gran Via d’aquella tarda de dissabte del 2006 i suplica esporuguida poder decidir-ho tot. Es busquen i es veuen cada vegada més sols. Però, de cop, vaig saber que són ben a prop de venir-nos a trobar perquè, com ones d’energia, el somriure i la determinació de la Muriel Casals que va recórrer el passeig dels Til·lers farà el miracle i els empenyerà, amb el somriure, vers la revolta.

Escrit de Neus Lloveras, alcaldessa de Vilanova i la Geltrú i presidenta de l’AMI: 

Record a Muriel Casals
Permeteu-me unes breus paraules de record per la diputada Muriel Casals, que ens va deixar ahir a la matinada.

En els darrers anys he tingut l’oportunitat, el privilegi, de coincidir amb la Muriel Casals en diversos moments, i els últims mesos de conèixer-la més profundament, en el marc del procés per la independència de Catalunya. Molts de vosaltres recordareu també que fa justament dos anys va ser en aquest ajuntament, gaudint de les Comparses, compartint amb nosaltres la seva elegància, el seu somriure afable i la seva senzillesa.

És evident que en el procés per la independència i en el sí del grup parlamentari de Junts pel Sí, hem perdut un puntal, una veu de saviesa, respectada i estimada per tothom. Però penso, sobretot, que som tots els catalans i les catalanes, que hem perdut Muriel Casals, tant els qui pensàvem com ella com els qui no. Perquè era d’aquelles persones de conviccions fermes, però alhora respectuosa amb la discrepància i sempre disposada a trobar un punt d’acord.

Muriel Casals, que va néixer en l’exili, ha lluitat sempre per la llibertat, per una societat més justa, i per la preservació de la cultura catalana. La lluita pels seus ideals ha estat enèrgica i valenta, però alhora de formes suaus i nobles. El seu exemple és un llegat immens. 

Des d’un dolor molt sentit, però alhora amb profunda admiració i agraïment per tot el que ha donat al nostre país, volia dedicar-li aquest petit reconeixement. 

Notícia del Diari de Vilanova: