El debat sobre l’oficialitat del català a la Unió Europea s’ha posat sobre la taula aquesta tarda a la seu d’Òmnium Cultural. Ha tingut lloc una conferència en la qual han intervingut el professor dels Estudis de Llengües i Cultures de la UOC i secretari executiu de la Càtedra Linguamón-UOC de multilingüisme, Miquel Strubell; el membre de la Junta Directiva d’Òmnium Cultural, Muriel Casals; i l’impulsor de la campanya “El català, la següent llengua oficial de la UE”, Miquel Català. Durant la conferència, s’ha fet un repàs dels avenços limitats que hi ha hagut i de la poca visualització de l’horitzó del català com a llengua oficial.

Aconseguir l’oficialitat del català a la Unió Europea és, segons Miquel Strubell, “molt difícil, per no dir impossible, si no és la llengua d’un estat membre”. En concret, Strubell ha indicat que “si no volem esperar fins que Andorra sigui un país de la Unió Europea, l’única manera perquè la UE ens digués directament que sí, sense haver de negociar res, seria si fóssim un país independent la UE”.

Miquel Català ha explicat la problemàtica que va tenir amb la traducció que va fer del web de l’Europarlament, penjada a l’adreça Europarl.cat. “Durant els primers mesos posteriors a la seva activació no hi va haver massa moviment fins que em van acabar citant perquè l’enretirés. Entenien que jo m’havia apoderat de la imatge i que podia fer mal. Finalment, amb una roda de premsa n’hi va haver prou i ja es va veure que jo no havia modificat cap contingut del web i em van deixar en pau”.

Fent un repàs a la història, Strubell ha recordat alguns “moments clau” en què els catalans “hem deixat petja” en la pressió a Europa per la llengua catalana. Així, ha destacat que l’Any Europeu de les Llengües, el 2001, es va crear un web obert als ciutadans per fer aportacions. “Cadascú podria triar la seva llengua, però el català no hi apareixia i això va fer que els catalans bombardegessin de queixes el web. La conseqüència de tot plegat va ser que fins i tot es va fer esment a l’informe oficial que se’n va fer”.

Un altre cas que Strubell ha remarcat és la campanya a la xarxa que es va fer “quan Grècia presidia la UE: van decidir fer una reunió del Consell Europeu en què el president contestaria una pregunta dels europeus”. Es van recollir preguntes de cada país. “En el cas de l’Estat espanyol, van triar una pregunta d’una dona de Barcelona que preguntava per què el català no era reconegut oficialment”. Del total de 110.000 europeus que van votar, 103.000 van fer-ho a favor d’aquesta pregunta. Novament demostrava la voluntat de reconeixement de la seva llengua per part dels catalans. Mostra també d’aquesta perseverança és l’impuls conjunt de Miquel Català i Òmnium Cultural en la recollida de signatures a través del web oficialitat.cat, que a dia d’avui ja ha recollit 13.000 signatures i segueix creixent cada dia.

També s’han produït alguns avenços que han quedat molt limitats en aquesta reivindicació. Durant l’any 2005 el Consell Europeu va acordar que l’irlandès seria reconegut com a llengua oficial i que en el cas del català, el gallec i el basc “establirien mecanismes perquè els ciutadans es poguessin adreçar a les administracions en les seves llengües”. Però Strubell ha criticat que encara no s’ha creat a l’Estat cap sistema o oficina per poder adreçar-se a les administracions en les llengües cooficials.