“Amb els premis he tingut molta pega”

Josep Playà Montaner

“Per posar un exemple, a l’últim premi Josep Pla vaig tenir la desgràcia que s’hi presentés en Toni Cruanyes, de la televisió. Naturalment, va guanyar i jo vaig ser segon.” Joaquim Carbó, als seus 90 anys fets aquest estiu, va ser un regal d’anècdotes i bon humor en la nova sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample que es va fer a la llibreria Documenta. Es presentava el seu llibre de memòries Sense futur.

I continuava: “Soc un especialista en quedar finalista. A part del darrer Josep Pla, vaig se finalista del Sant Jordi darrere Mercè Rodoreda i, un altre anys, de Maria Aurèlia Capmany.”

Recorda els seus inicis d’escriptor que, en certa manera, van ser una mica casuals, “Als 16 anys vaig començar a treballar a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, on vaig continuar fins a la jubilació del 2002, més de 50 anys. Un dia, quan participava a la secció de dansa de l’Esbart Verdaguer, poc temps, vaig escoltar una conferència en què hi intervenien escriptors importants. Com que també assistia a classes de català, tot plegat em va fer veure que potser sí que podria escriure. De fet no en tenia de vocació d’escriptor, però m’havia casat i m’hi vaig posar per tapar forats. I esperava que un cop la cosa engegués ja no caldria continuar. Però des d’aleshores no he parat. Després de 60 anys i 150 llibres (entre els quals destaquen els de literatura infantil i juvenil) he de reconèixer que soc escriptor.” I continua: “Em diuen que he treballat tant, que he fet molta feina. Si ho sentís, la meva dona riuria perquè no serveixo per les feines de casa i per això li faig nosa. Per tant, ara llegeixo i escric en una habitació que disposo en el pis del meu fill, que és a sota del nostre.”

En el seu llibre de memòria, Carbó parla molt de la pandèmia (el carronyavirus, en diu) i com els ha afectat a ell i a la seva esposa. “Com que van ser dos anys d’un dia a dia sense canvis, puc dir que em vaig trobar immers en el dia de la marmota, com el film. Tant la meva dona com jo ens vam preocupar molt, fins el punt que des del març del 2020 encara no hem tornat al cinema perquè som molt prudents. Sobretot ella. En aquest temps la meva vida ha canviat moltíssim.”

Per les pàgines del llibre hi passen els escriptors catalans del segle XX, protagonistes de la història de la nostra literatura, amb especial atenció, entre d’altres, a Manuel de Pedrolo, que va renunciar a la dotació en metàl·lic del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a favor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. També hi juga un paper important Albert Jané, ànima de Cavall Fort i un lluitador del català. “Un personatge extraordinari —assegura Carbó— que té dos o tres anys més que jo. Ara viu en una residència, on escriu per a ell el que li ve de gust. I, de tant en tant, s’autoedita els seus escrits i els regala als amics.”

Dels autors foranis destaca Philip Roth: “La meva dona i jo ja li hem atorgat el Premi Nobel.”
I de Cavall Fort no deixa d’esmentar Picanyol, el dibuixant d’Ot el bruixot. “Atès que no calia traduir res de les tires d’Ot perquè els dibuixos eren prou explícits, encara no entenc com no va tenir la projecció internacional que es mereixia.”

L’èxit més important dels seus escrits per a joves és La casa sota la sorra (1966), del qual se n’ha fet un musical. “M’agradava molt el grup que pretenia fer-ho. Un dia em van convocar a un assaig i vaig sortir sense entendre res. Però vaig veure que ho feien amb tant entusiasme que vaig dir bé, endavant. I quan vaig assistir al musical va ser esplèndid. Jo els vaig dir. “No té res a veure amb el meu llibre, però molt bé”. I riu de gust. I tots riem amb ell en el colofó d’una hora que se’ns ha fet massa curta.

Per acabar, l’epitafi que li agradaria: “Hauria de ser Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”

Si et vas perdre la sessió del club de lectura, pots veure-la al canal de YouTube d’Òmnium Eixample.