Constructors vs. Destructors

Josep Playà Montaner

“És la història de la gent modesta, de la gent pobre de la zona de la Sagrada Família, sotmesa a la fam i a les epidèmies (la grip espanyola en aquest cas), i que es divideix en dues espècies: els constructors i els destructors en una societat enfrontada que, com sempre, té el pes de la gent normal en el centre.” Alfred Bosch explica el procés d’enlairament d’una església, la Sagrada Família, i de la gent que el va protagonitzar en la presentació de la seva darrera novel·la, El temple dels pobres, en la última sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample.

L’escriptor raona. “Què hi ha de veritat i de ficció en el llibre? Tot allò que sembla increïble segurament és veritat i el que és més normal pot ser fals. En l’apartat de la veritat explico el que va passar. I en va passar cada una! En la història d’aquests veïns modestos, els perdedors de sempre, en la qual hi tenen una participació bàsica els nens, que en molts moments es barallaran amb pals o a pedrades i que, ja grans, es tornaran a enfrontar, ara mortalment, en la Guerra Civil.”

La novel·la parla del primer creixement del temple fins a la Guerra Civil a través de la història d’alguns dels seus treballadors, especialment d’un nen que neix en aquell entorn, estudia en les escoles que es construeixen a l’ombra de l’església i acaba treballant-hi. És la història d’una generació que va patir molt i que dedico, en un homenatge a la generació dels nostres avis.”

Naturalment. Antoni Gaudí és el personatge principal i autèntic, però al seu voltant en pul·lulen d’altres: Opisso, Dalí, Le Corbusier, Picasso o Orwell, alguns dels quals ja reflecteixen el debat estètic que ha acompanyat el temple dels del seu naixement fins avui mateix.

Bosch construeix la trama tenint en compte el caràcter expiatori del temple perquè “és una història de redempció i això està gravat en la pedra del monument i en la mentalitat dels constructors, la gent normal i pobre que va acomplir aquell prodigi. Tots es redimeixen en la construcció.”

L’autor resumeix: “He intentat fer, en un homenatge al geni de Gaudí amb la seva obra, una novel·la parabòlica, amb una línia ascendent, curva i que torna a baixar. Un recorregut que també reflecteix un canvi en la meva manera de fer: creia força en la línia recta, més curta i ascendent, però en un cert moment vaig veure que la vida també és parabòlica i natural. La figura de la paràbola l’aprofito per a la narració. Aquesta forma no és només per a les estructures sinó també per a la paraula, fet que em remet a les paràboles de Jesucrist.”

I acaba: “El llibre té 18 capítols, com el nombre de torres de la Sagrada Família.”