“Costa agrair, demanar perdó, acceptar culpes, …”

Josep Playà Montaner

La darrera sessió de l’any del Club de Lectura d’Òmnium Eixample ens va dur la Montse (“així em deien a casa. Montserrat només quan em renyaven”) Barderi i la seva darrera novel·la, La vida autèntica, a la llibreria Documenta. Els avatars dels seus tres protagonistes, Roxana Segarra, una editora d’èxit, Oliver Bou, grassó i autor d’èxit d’una nissaga policíaca, i Pere Romeu, un home ric que només viu per Instagram i la imatge que vol transmetre, la van portar a constatar quant “costa agrair, demanar perdó o acceptar culpes…”

D’entrada, davant una audiència molt atenta, la Montse Barderi es va quedar tota la iniciativa de la trobada perquè va voler fer un resum cronològic de la seva vida com a escriptora. Mitja hora de soliloqui que ens va interessar i divertir a través d’una exposició molt amena conduïda a pas de charge.

“De petita escrivia molt. Ho feia per entendre el món, per ordenar-lo. Quan una cosa em feia massa mal havia d’escriure-la per assimilar-la, per entendre-la. Després, el 2007, vaig tenir la gosadia de presentar-me al Ramon Llull i vaig quedar finalista amb Perdre per guanyar [“No el llegíssiu pas!”, ens recomana]. Va ser del zero al res. La meva primera vegada. Al quedar finalista del Llull vaig tenir la sort que s’interessés per mi l’editora que tinc, Glòria Gasch, una noia maca i una excel·lent persona. I ara fem camí juntes.

“Vaig començar simplement perquè m’agradava, pensava que podia fer-ho bé. I em preguntava: ‘com puc saber si ho faig bé?’. Per sortir de dubtes em vaig presentar al Ramon Llull. I aquella trucada, quan em van telefonar per dir-me que havia quedat finalista, la tinc molt guardada. Va ser molt impactant per a mi.”

Al cap d’uns anys va escriure el segon llibre, Los arcos del agua. “Un llibre raro de nassos —explica Montse— perquè no és una novel·la històrica de sang i fetge. Però com que parlava de la construcció de l’aqüeducte de Segòvia es va fer molt famós a aquesta ciutat. En vaig vendre caixes senceres.”

“Amb Camí d’anada i tornada ja vaig començar a anar bé perquè ja tenia de nou la Glòria Gasch al meu abast després d’un temps de canvi d’activitat. Us el recomano.” Després Dones úniques, La memòria de l’aigua… Un camí ja segur per arribar a La vida autèntica.

L’autora ens parla de ple del seu últim llibre: “El joc ha estat afegir intensitat emocional al Cyrano de Bergerac, en el qual m’inspiro pel tema de les cartes d’amor escrites per encàrrec. Els tres personatges estan plens de contradiccions, pors i manies. No són herois i el menys heroi és el Pere Romeu, una mena de narcisista que viu només per al seu gaudi exclusiu. I aprofitant aquest personatge, l’autora vol deixar-ho clar: “El que hem d’aprendre és valorar la bellesa de la persona, la mateixa persona. No només el seu aspecte exterior, el cas d’en Pere, sinó que cal que les persones parlin per comprendre-les més en el seu conjunt i afinar-ne la valoració, el cas de l’Oriol.”

“A més a més —explica— la pandèmia em va anar molt bé per donar veracitat a la història que explicava.”

I com pensar en el tema de les cartes d’amor escrites per encàrrec, una de les grans trobades de la novel·la? “Jo, d’adolescent de l’antic BUP, feia cartes d’amor per a companys de classe que volien conquerir una determinada noia. El més bo és que les noies que rebien la carta se m’adreçaven, “mira què m’ha escrit aquest noi”, i em demanaven que respongués. De fet em responia a mi mateixa i, per l’èxit que vaig tenir, suposo que no ho devia fer tan malament.

Per una banda ha quedat clara la importància de les cartes com a element invasiu de la realitat, perquè la vida passa molt ràpida. Per l’altra, l’alternança en el llibre d’un capítol d’acció seguit per un de reflexió. “És el que faig a la meva vida”, sentencia Montse Barderi.

Si et vas perdre la sessió del club de lectura, pots veure-la al canal de YouTube d’Òmnium Eixample.