“Hola, xurris!”

Josep Playà Montaner

“Hola, xurris!” Empar Moliner trenca motlles i costums i fa una entrada triomfal en la darrera sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample, celebrada a la llibreria Documenta. A discussió, la darrera novel·la de la periodista, Benvolguda, premi Ramon Llull 2022.

La història és simple. Una tarda, la Remei Duran (“un nom lleig, com el meu”, precisa l’autora), dibuixant de prestigi, asseguda al seient del darrere del cotxe familiar, endevina que el seu jove marit, violinista titular en una orquestra, s’enamorarà de la noia, violinista suplent, que els acompanya a casa per assajar i que seu al costat d’ell. Ells dos encara no ho saben. Ella sí.

A partir d’aquí, es desenvolupa la narració en primera persona “en què el personatge principal es dirigeix a tu i no sap el que passa en la ment dels demés. I aquesta és la gràcia, que el protagonista et pugui enganyar sense que ho sàpigues, perquè ell és l’únic dipositari de la veritat”, explica l’Empar. La vulnerabilitat de l’amor en el matrimoni, la caducitat de la vida artística, l’amistat, el perdó, la cruesa del climateri, es van desenvolupant amb un llenguatge sovint colpidor.

Així escriu: “En les fantasies al llit he sentit el plaer de ser prostituta […]; he dit “posseeix-me sense fer un bri de broma, amb tota la sinceritat del meu cor i el meu cony.”

O també: “Amb quants homes m’he anat al llit? No puc recordar-los a tots i no depèn del que van significar, sinó de l’ordre d’aparició. No sé si és per culpa de la menopausa (es veu que tot són pèrdues: de calç, d’amor, de vista, de memòria i ja sabem de què més) o perquè ningú no se’n recorda de totes les parelles sexuals que ha tingut […]”.

L’Empar Moliner es difícil que estigui quieta mentre desenvolupa les seves explicacions. S’asseu a la butaca però amb una o les dues cames sota el cul. S’aixeca de sobte amb les mans expressivament llençades cap al davant com si volés agafar alguna idea millor que la que acaba d’exposar. I surten els seus referents: Kazuo Ishiguro i la seva mirada sobre l’Anglaterra dels majordoms a El que resta del dia. Martin Amis, el seu autor preferit…

Benvolguda és autobiogràfica? La Remei és l’Empar?. “No, no. El llibre va d’un personatge i ja està. Per cert, ara el, traduiran a l’anglès”, revela l’Empar, que fa notar: “Veieu que en la il·lustració de la portada de Cristina Losantos, els dos violinistes tenen els braços creuats i els és difícil, o impossible, tocar. És la idea del llibre.”

Sobre la literatura i els autors: “Com voleu que anem bé? Vaig escriure el primer llibre el 1999 i des d’aquella data fins ara els llibres valen el mateix. Com la cocaïna.”

I els lectors? “Tinc clar que la gent que llegeix és més guapa que els altres.”

Empar Moliner ens ha disparat des de tots els angles moltes de les seves idees sobre moltes coses, a part del llibre. Ens ha dificultat la respiració mentre, bocabadats, assistíem a la seva torrentada verbal sobretot i sobre tots i també a un desplegament físic gens habitual en un Club de Lectura. I, al final, com el principi:

”Bé, xurris, ja hem acabat, no?”. Un personatge difícil de classificar.