HARU i el cor de la fletxa

Josep M. Montseny

A Flavia Company,  a mesura que ha anat cisellant libres, la literatura li ha mostrat el camí de sortida, que no és altre que un itinerari cap endins.  Un viatge que podem fer tots, si assolim la dimensió espiritual de nòmades del món, sense un retorn sedentari. El pelegrinatge que va fer la Haru.

Per parlar i gaudir d’aquest llibre excel·lent (Haru: Cada dia és una vida sencera, Catedral 2016)  ens vàrem reunir el passat 19 de maig a la Llibreria Alibri, els membres del club de lectura d’Òmnium Eixample.

Alta coincidència a la tertúlia. Llegir Haru provoca catarsi. Es diu a la contraportada del llibre: “després de llegir aquesta història llegiràs la teva vida d’una altra manera”. I molts hi vàrem coincidir. L’itinerari vital de la petita aprenent d’arquera, trufat de pensaments filosòfics de caire oriental, no deixa gens indiferent.

És el camí de la vida. I l’ensenyança del camí. Taoisme, budisme… Amb reflexions molt potents. “Al contrari del que se sol pensar, la veritat arriba quan un s’està quiet perquè el trobi”, “Qui busca l’aprovació dels altres viu amb un intrús dins seu”, “Com puc saber si una pregunta és correcta?  Perquè si ho és, tard o d’hora comprendràs que també conté la resposta”, “L’aprenentatge comença quan deixa de ser l’objectiu”. ”Qui fuig, tard o d’hora ha de tornar per poder marxar”. “Tenir present el passat o el futur és una paradoxa: present només es pot tenir el present”.

El propi llibre, com objecte físic, és una peça de culte, feta amb gran sensibilitat.  Per reconciliar-nos amb la literatura impresa, la que fa biblioteca i omple prestatgeries.  El tacte de la cartolina de la portada, el color —i l’olor!— del paper, la textura de les pàgines interiors com fulles esquinçades per un obrecartes. Tota la imatge gràfica, neta, elegant, amb molts espais en blanc que asserenen la lectura…. L’edició material de Haru estableix una comunicació sensorial de dins cap a fora i de fora cap a dins del propi llibre.

Haru i el cor de la fletxa. No es tracta d’anar cap un lloc, com la fletxa d’un arc. És dins la pròpia vida que es descobreix que no hi ha un lloc a on anar, sinó un lloc des d’on anar, que és el cor, el més genuí i autèntic de la persona. 

Entre aquesta i altres reflexions vàrem compartir una acolorida tertúlia literària d’una hora llarga. L’hora d’un dia. D’un dia que és, també, una vida sencera.