“Em molesten molt les coses previsibles”

Josep Playà Montaner

A la tercera va la vençuda i, finalment, el primer club de lectura del 2022 d’Òmnium Eixample va tenir la sort de vèncer la pandèmia i tenir com a convidat en Lluís Llort per parlar-nos de la seva novel·la Pes mort. Aquesta vegada aixoplugats per la llibreria Documenta, una de les habituals de les nostres sessions.

“Em molesten molt les coses previsibles. Quan tot va cap a una banda m’agrada donar un cop de volant inesperat i sorprendre el lector. I això sense una planificació prèvia, normalment. És la meva manera de treballar. Generalment escric en les vacances, no cada dia perquè faig altres coses. I, esclar, si tinc alguna cosa per dir.”

En Llort és imprevisible no només en el resultat novel·lesc, sinó en el seu dia a dia: “Normalment, quan començo un llibre no sé com acabarà. I per això he de reescriure moltes coses moltes vegades. Perquè tot tingui el seu camí i el seu espai i res no grinyoli.”

El seu Pes mort és molt clar en aquest sentit. Tenim un desenvolupament net  en les primeres tres quartes parts del llibre i, de sobte sense que tingui res a veure amb tot el que passava, apareixen tres noies refugiades. “S’estava acabant la novel·la i havia de fer un gir inesperat. D’entrada volia fer sortir tres nois encadenats, però vaig veure que no acabaria bé”, precisa en Llort. És el seu cop de volant més fort, tot i que n’hi ha d’altres d’interessants.

“Malgrat tot, els cinc o sis protagonistes principals són gent normal, que es pot empatitzar fàcilment amb ells”, explica en Llort. I continua: “Tots tenen culpes més o menys amagades i amb un pes més o menys fort que els fan humans. Facilita que el lector entri en la trama i es faci seus els personatges. Per això he evidenciat també aspectes gastronòmics: l’steak tartare, el coulant… No en va gairebé tot el llibre passa en una sala de restaurant.”

Altres aspectes, les onomatopeies: toc, toc, toc; riiing, riiing; txin, txin… “No les busco expressament, però sovint lliguen i ho fan tot més teatral. Perquè crec que la novel·la és essencialment teatral: sis personatges i dos escenaris.”

En Lluís va afirmar en una entrevista: “Soc més del gènere negre que del policíac. M’agrada situar gent corrent en situacions límit i veure com reaccionen quan trepitgen les línies vermelles de la normalitat.” Exactament el que fa en el seu llibre.

Tot amanit d’un sentit de l’humor, a vegades subtil i a vegades cridaner. A Pes mort, quan uns protagonistes llencen l’idea d’esquarterar i cuinar el Revingut, escriu: “Els mecanismes mentals de supervivència són inescrutables i poden resultar sorprenents i recargolats. I deliciosos.” I abundant en aquesta part, la Teresa, en certs aspectes la veu del sentit comú, s’exclama: “Aquí cuinem tota mena de carn, però humana, de cap manera.”

I parlant del Revingut escriu: “Havia ficat la punteta, la del nas, en una d’aquestes aplicacions per trobar parella a la xarxa.” O: “Som animals de costums i el Cisco n’era molt. De costums.”

Pes mort, doncs, és una bona novel·la, molt amena, que arriba al final de sorpresa en sorpresa i que et deixa amb ganes de saber més coses. I aquí rau el seu mèrit. Que no és poc.

En Lluís Llort ens fa un avenç del seu proper llibre: “Estic escrivint una novel·la inspirada en una notícia que vaig llegir en el diari. És una crítica a les xarxes socials i hi apareix un professor de la Universitat a qui acusen de violació. I no dic res més.”

Si et vas perdre la sessió del club de lectura, pots veure-la al canal de YouTube d’Òmnium Eixample.