“Les fronteres són sempre una invenció humana”

Josep Playà Montaner

“Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals.”

Aquesta frase obre la introducció (Aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa) del llibre Fronteres (2022) que el seu autor, Vicent Partal, va presentar a la darrera sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample, que es va fer a la llibreria Documenta.

Molta gent i molta expectació per sentir Partal, de qui més gent del que ell es pensa llegeix cada dia l’editorial que publica a Vila Web, el portal que dirigeix. Perquè, a més a més d’una àmplia cultura, i del seu interès i voluntat per a la independència de Catalunya, el periodista i escriptor de Bétera (Camp de Túria) traspua en els seus escrits un clar optimisme de cara al futur del Procés. I això és impagable en temps convulsos.

En un viatge fascinant tot resseguint les traces d’aquestes línies dibuixades sobre els mapes, en el llibre Fronteres Vicent Partal ens porta a Belfast, Moscou, Sarajevo, Hong Kong, Vílnius i Jerusalem per citar-ne només sis. Però són 37 capítols, 37 viatges, en els quals assistirem, entre d’altres, a l’esmicolament de la Unió Soviètica, als estralls de la guerra dels Balcans, al naixement de repúbliques i al renaixement de llengües oficialment extingides. Un recorregut fascinant per les fronteres del món que l’escriptor ens va ampliar en certs capítols més aclaridors, més punyents i, fins i tot, més commovedors.

I mentre ens fa viatjar, el periodista no perd el nord del llibre tal com va recollint en l’extensa introducció. “Si tradicionalment la frontera ha fabricat l’estat i l’estat ha estat l’eina privilegiada de les relacions internacionals, ara, a final del segle XX i sobretot a començament del XXI, l’estat ja no és l’única eina possible ni és tan clar que siga la millor. I, tot i continuar existint, es desvincula de la frontera pels interessos econòmics, vist que ja pesen més que cap pretensió política nacional.”

I també: “La nació és una cosa distinta de l’estat, és un àmbit d’identificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa.” 0: “Una nació, sobretot és la voluntat política de ser-ho, i que aquesta és una voluntat expressada per un cos consistent de ciutadans en un moment concret de la història.”

D’aquí a parlar del Procés, un petit salt. I d’aquí a acusar la classe política d’estar més per als seus interessos de partit que no pas per al més del 50% dels ciutadans del que he parlat, un altre salt.
Partal ho té clar: l’independentisme té la seva força en la base, en el poble i del poble ha de sorgir la força per reprendre l’acció del Procés. “L’historiador Josep Fontana es preguntava com, en la manifestació de l’11 de Setembre del 1977 a Barcelona, s’havien aplegat un milió de persones al carrer? Pràcticament no hi havia organitzacions polítiques que ho fessin possible. Igual que en la enorme manifestació del 2012. Ja hi havia un caldo de cultiu”.

El periodista va desgranant el camí: “Del 2012 al 2015, la principal novetat és que el gruix de votants de CiU i del PSC es van fer independentistes. L’1 d’Octubre, el poble tenia el poder polític a les mans. Després això ha anat malament perquè els polítics s’ho han carregat. Han tornat al jo, jo, jo de sempre.”
Actualment hi ha un excés de pessimisme respecte a la situació de l’independentisme, opina Partal, i afegeix: “És obvi que els últims anys hi ha coses que s’han fet malament, sobretot per part dels polítics. Però veig que hi ha un camí molt clar, ben traçat, que va funcionant.” A parer seu el que es fa molt bé és l’aspecte judicial internacional del Procés.

I acaba: “Hem d’anar a una insubordinació general com a minoria nacional. Si els partits polítics ens segueixen, bé. I si no ens segueixen, ja ho faran.”

Optimisme encomanadís fins al final.