Crònica de “Civil War” al Quedem al Texas

Pere Solà i Gimferrer

Civil War és una pel·lícula provocadora. Troba la bellesa en el foc, en els míssils i en els vols dels helicòpters militars en uns Estats Units distòpics, immersos en una guerra civil de la qual no se n’esclareixen els motius. Qui n’espera una lectura nítidament polítics en temps de discursos explícits, però, s’enduu una sorpresa: el que és al punt de mira és el periodisme, com es va poder parlar al Cinefòrum de l’Espai Texas organitzat per Òmnium Eixample i Òmnium Gràcia, amb Xesco Reverter i Joan Giralt de convidats, i amb el títol d’Alex Garland en versió original subtitulada en català.

Reverter, corresponsal de TV3 a Washington de 2017 a 2022 i autor del llibre Estats Units, el país de les contradiccions, va demanar prudència al públic assistent: el periodisme de guerra no és com es mostra a la pantalla. “Ningú té l’accés que mostren les imatges, ningú va de la mà dels soldats”, indicava en referència als personatges de Kirsten Dunst, Cailee Spaeny i Wagner Moura, que fan un road trip pels Estats Units, passant per tota mena d’atrocitats arbitràries derivades del conflicte. L’objectiu? Arribar a la Casa Blanca i entrevistar i fotografiar al president abans que sigui enderrocat.

El que sí li semblava representatiu a Reverter era el retrats dels Estats Units. Ell era a la capital del país quan un sector dels votants de Trump, seguint la consigna del president republicà que titllava les eleccions de fraudulentes, van assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021. “S’ha d’entendre que el país americà està més a prop d’aquesta pel·lícula que fa uns anys i allà l’inici d’un conflicte és factible: els ciutadans estan armats a diferència d’aquí on l’Estat té el monopoli de la força”, va recordar.

Giralt, documentalista especialitzat en la crisi dels refugiats i abans càmera corresponsal a Orient Mitjà també per la televisió pública, va posar l’èmfasi en el retrat truculent del fotoperiodisme: “Les fotògrafes de la pel·lícula estan obsessionades amb retratar la mort, amb mostrar la sang, però aquesta no sol ser la nostra feina”. La missió sol ser trobar històries, notícies i fixar-se en la vida: “M’ha cridat l’atenció l’escena on arriben a un camp de refugiats i no parlen amb ningú: allà està ple d’històries”.

També defensava que, fins i tot davant de l’horror i de la tragèdia, els professionals tenen més recursos per representar-la que mostrar ferides, cadàvers i cares desencaixades. La intenció és informar i remoure consciències en una població que sovint té problemes per empatitzar amb realitats que considera llunyanes i amb víctimes amb les que no comparteix trets físics.

Però Civil War, com destacava Isona Passola, productora i una de les fundadores de l’Espai Texas, parla des de la ficció: no es pot entendre una distopia com una traducció literal dels codis de la nostra realitat. I, qui vulgui una pinzellada subjectiva d’un servidor, la manera com Garland assalta els timpans, la sensibilitat de l’espectador i sacseja l’ètica és una experiència estimulant, impecable a nivell tècnic. El cinema com a arma per a interpel·lar-nos.