Durant la Guerra Civil, el mar sempre era blau
“Fins i tot durant la Guerra Civil, el mar era blau cada dia, els boscos eren d’un verd magnífic i quan nevava tot era una meravella.” La bellesa de la natura contraposada a la brutalitat de la guerra, “a les misèries de la realitat de la postguerra”, que encara feia més dures.
Rafel Nadal, no Rafael per evitar una confusió amb el tennista, periodista i escriptor ens va parlar de la seva darrera novel·la, La senyora Stendhal, en la nova sessió del Club de Lectura d’Òmnium Eixample celebrada a la llibreria Documenta. Una nova sessió amb una participació rècord, perquè és ben cert que no es pot escoltar cada dia en directe un mestre de la paraula i del sentit comú. I d’això el periodista gironí en té un bon sac.
“Feia molt temps que volia reflexionar sobra la postguerra civil aquí a Catalunya i que va ser molt més dura del que comunament es diu. Vaig creure que la manera de fer-ho era a través d’un nen (Lluc). Les criatures, mentre ho són, no tenen apriorismes, no pensen en el motiu del que està malament. Només amb el pas del temps van agafant consciència de què les coses no són només blanques o negres. No hi ha només bons i dolents. I en aquest sentit, de mica en mica s’estan abandonant els grisos. Per això, la visió d’un nen em convenia molt!”.
I a l’altra extrem del nen, “la senyora Stendhal [nom que és un ullet a la modernitat i a l’educació que venen de França] és filla d’un professor de filosofia, fet determinant com ho és que les dones són fortes i trameten valors als seus fills, tenen conviccions i lluiten sense fer-ne propaganda.” En Nadal insisteix: “Això és un homenatge a les dones republicanes que, des del primer minut de la postguerra, sovint amb marits, germans o pares morts, van posar-se al capdavant de la seva família. Però, sobretot, la dona va tenir una vocació gairebé religiosa per l’educació i això ho va trametre directament als fills tot i que, sovint, es va haver d’enfrontar als elements masculins de la família. Aquí, a Catalunya, aquest fet va provocar que, en educació, sempre hàgim anat una mica per sobre de la resta de l’estat”.
Tot plegat lligat per la natura com a fil conductor de l’acció i que, de certa manera, forma part dels personatges. En aquest sentit, “la recta de la carretera dels arbres, dels plàtans” de veritat és com un personatge més. I la realitat dels pollancres i dels rosers de la senyora Stendhal i de tota la natura esponerosa contraposada a la realitat de les misèries de la postguerra. “Per això m’interessava molt l’escena del safareig i del llençol que vola damunt de l’aigua.”
En el centre de tot plegat, en Lluc, testimoni d’un seguit de fets que l’ajuden a construir-se una idea del món al qual es va incorporant, i la senyora Stendhal, la seva mare adoptiva, que mira de guiar-lo a través d’un camí vorejat de violència i d’odis. No serà fins al final que en Lluc posseirà tots els elements que l’hauran ajudat a buscar i trobar el seu lloc en aquest món d’odis i irracionalitats.
D’altra banda, ens explica Nadal, “la novel·la és, sobretot, una història d’amor d’en Lluc en relació al seu avi i a la senyora Stendhal i també, com ja he dit, un homenatge a la dona republicana.”
“En el llibre hi trobem passions, emocions i, també, tendresa, per compensar la violència. En aquell temps tan dur, la gent era tendra i patia. Era gent de carn i ossos.”
I l’escriptor puntualitza: “Voldria que els lectors en traguessin que els dolents han de ser jutjats. És evident que la República tenia la raó davant el cop d’estat dels feixistes. Però no podem oblidar que a la reraguarda republicana també hi va haver violència. Per tant, no podem ser equidistants. Hem de poder jutjar el que hi va haver de dolent, tant a una banda com a l’altra. A La senyora Stendhal els bons són tots republicans, però els dolents també són republicans.” I, en relació a aquesta situació, una constatació del periodista: “Estic convençut que els negacionistes guanyen terreny, tant en relació amb l’Holocaust com amb la Guerra Civil.”
Una darrera pregunta sobre la brevetat dels capítols del llibre i la facilitat de la lectura. Constata: “Sempre intento fer que els capítols siguin curts i que puguin tenir un començament i un final dins del conjunt. L’autor ha de ser conscient que hi han lectors i que se’ls ha de facilitar la lectura.”
I el futur de Rafel Nadal en el camp literari? No ho vol explicitar, però ens deixa apuntat que té una nova novel·la a punt per a Sant Jordi. Hi tindran un paper principal un miler d’italians, tot i que sense en Garibaldi. I aquí s’acaben les pistes. Doncs fins al 23 d’abril
Josep Playà Montaner