“Dones? Fills? Naturalment!”

Crònica per Josep Playà Montaner

“Ser papa és haver de tenir alhora una ànima de pastor i una altra de jutge i una ànima de gran sacerdot i una de rei governant. Però totes en un sol cos mortal i amenaçat”.

Joan-Francesc Mira ens obsequia, en el seu llibre Borja Papa, amb un esplèndid exercici d’investigació sobre Alexandre VI, el segon papa valencià de la història i una de les figures més atractives de l’Església i de la història del Vaticà i, a la vegada, de Roma. Precisament, Borja Papa va ser el menú de la darrera edició del Club de Lectura d’Òmnium Eixample que la llibreria Alibri va acollir en una vesprada interessantíssima i amb molts lectors àvids de conèixer aquesta obra i les doctes i amenes explicacions que en va fer el savi investigador i escriptor valencià Josep Francesc Mira.

Per què escriure la biografia novel·lada en primera persona? Per obtenir un plus de realisme?

“No és realisme, sinó buscar punts de vista des de dins del personatge. Fer-ho així no era com jo ho veia, sinó com ell ho veia. I això atorgava més força al relat a l’ensems que un perill més fort de patinar. Efectivament, calia un punt de prudència per no fer-li [a Alexandre VI] dir coses que no es coneixien al segle XV. Com podrien ser els conceptes d’art, literatura, cultura…”

Cinc anys d’investigacions al Vaticà i a molts altres arxius van permetre donar vida a un personatge ric i absolutament humà des de molts punts de vista. I puntualitza l’autor: “De tot el que diu el papa Borja, un 90% és autèntic. Només en un 10% m’he permès dir la meva, tot i que estic segur que Roderic Borja ho hauria subscrit.” En aquest 10% podríem trobar algunes de les opinions sobre els Reis Catòlics: “[Isabel de Castella] és una dona farcida d’orgull i feta de duresa i aquestes passions són les úniques que coneix. La reina de Castella odia els pecats que ella no és capaç de cometre i menysprea les formes de viure que ignora o que no ha volgut entendre.” Per posar un exemple.

On hi ha la fe, si és que existeix, d’un papa absolutament bolcat en el poder i en els plaers terrenals?

Mira ho té claríssim: “Alexandre Borja tenia una fe poderosíssima. Per altra banda hi ha la seva vida privada i aquí hi entren les dones, els fills… Naturalment que sí. En aquell temps eren coses absolutament normals a la cúria vaticana. Aquella era una època molt violenta a tot Europa i el papa

havia de tenir molts contactes per mantenir el seu poder.”

I continua: “L’element familiar era bàsic en l’estructura de l’Església fins gairebé el segle XIX. I era habitual que fins als segles XVI i XVII el papa i els dignataris eclesiàstics tingueren fills. El papa necessitava col·locar la seva família per assegurar el seu poder com a cap d’estat que era. Per això ningú no s’escandalitzava que hi haguessin successors de papes, cardenals i bisbes.”

I això ho té ben clar Alexandre VI quan afirma: “Val més en una família un bisbat principal i de renda substanciosa que no llinatges antics mig perduts que no han deixat ni un ducat de benefici.” I ho arrrodoneix així: “La darrera cosa que necessita un estat és caure en mans d’algú que es considere més savi que príncep, o que passe més temps amb els llibres de metafísica i d’ètica que amb els registres i amb els llibres de comptes.”

I del papa al seu fill Cèsar, la figura d’un príncep en la novel·la. Explica l’autor: “De fet, Roderic pensava en un regne per a Cèsar, casat amb una germana del rei de Navarra. La imatge del príncep és l’actuació de Cèsar amb les seves conquestes. Què hagués passat si Cèsar hagués viscut més?.”

L’herència terrenal del papa Borja al Vaticà, amb els apartament, la torre i el cortile [pati], que encara avui porten el seu cognom, o els escuts de pedra de la nissaga en algunes de les obres i monuments del conjunt vaticà, fins al Castel de Sant’Angelo, van servir Mira per palesar el seu amor per a la Ciutat Eterna. “Com a mínim s’ha de visitar deu vegades en una vida.”, afirma.

I, finalment, l’escriptor ens alerta: “Dels Borja s’han escrit molts disbarats. El 99% és ple de tòpics i no val per a res.” Sobre la sèrie dels Borja que va emetre TV3 té una opinió contundent: “Vomitiva. No els perdonaré mai.”