Avui em toca la difícil tasca de presentar el poemari Derelictes de David Figueres.

Tasca complicada no perquè no s’ho valgui, és premi Miquel Martí i Pol, sinó perquè amb el David hem estat amics tota la vida, des de la tendra infància, i no només això, sinó que l’amistat i la relació entre els Figueres i la meva família es remunta a unes quantes generacions.

Dit això, entro en matèria que per això em paguen.

Un derelicte és una nau abandonada que va a la deriva, l’analogia entre aquesta embarcació sense rumb i qualsevol català que viu aquest primer tram del segle XXI és clara, els corrents que ens menen són molt forts però malgrat tot, i contra tot pronòstic, continuem surant.

El llibre s’estructura en cinc apartats, el primer “El temps que pesa”,tal com va dir un dia Casasses d’un poemari seu, és una catedral gòtica. Té una estructura i una solidesa plena d’aire i de llum. El poeta és alhora constructor i espectador d’aquesta catedral, la catedral ha estat feta per ell però no només en ell recau la responsabilitat, el temps, l’herència cultural, familiar, vivencial han fet l’edifici tal com és i el poeta es meravella del que basteix. El passat ha condicionat la forma de fer la catedral i el poeta, el constructor, ha d’acabar la catedral, posar la clau de volta de manera que la tanqui, que la doni per acabada, però alhora satisfent l’entorn i alhora a ell mateix.

Kilimanjaro seria la nau central d’aquesta catedral.

Plaça Major i Plaça del Castell les naus laterals, tot i que aquesta segona és situada a la solana.

A través de l’escriptura, el poeta ha endreçat les emocions, no se n’amaga, no són artefactes asèptics. La forma no és molt complicada, tampoc popular, la majoria són decasíl·labs sense rima.

Això ens porta uns poemes molt ferraterians que serien les absidioles de la catedral. Certeses, Aquesta neu que cau , i El temps que pesa.

La nau té Fruitera i Detalls del jardí, de contraforts que equilibren els pesos que tenen el present i el passat.

I Derelictes és la rosassa d’aquesta catedral, i amb els que segueixen són vitralls, imatges contemplatives del pas del temps. Les catedrals són testimonis del passat, desdoblament poeta i persona

Cometre hiverns

És un recull més hermètic, urbà, nocturn,,, Les llargues subordinades fan efectes de llums intermitents, com de la llum que fan els fanals quan passem en cotxe. “Palpejos de mil sols intermitents” del poema Poblenou.

Són poemes dits a la segona persona del singular, com un murmuri a cau d’orella tornant a casa de matinada, La nit és confusió i alhora és seductora. Dins el caos s’intueix que hi ha el llevat d’alguna cosa.

El poema central Cometre hiverns és això, hermètic i fosc però s’aferra a la llum que encara s’irradia.:

“No som estels ni fars

i hem estirat tots dos

aquest llast de la nit

El flam és encara viu”

Hi ha una guerra entre la llum i la nit, cadascú que les interpreti com vulgui. No sabem fins a quin punt cada concepte és positiu o negatiu:

“No vull fer-me buidor

ni silent bisturí

autopsiant la nit” diu a CSI

“Hauríem fugit de la llum” a Projecte d’Odissea

“Corrompudes les ombres

totes eren idèntiques” a Ring rang rung

GERANIS

Poemes sobre el fet d’escriure. Optimistes, primaverals. Promeses n’és el central i Gènesi fa de pòrtic a la secció.

Fins i tot hi ha referències a diversos autors i poemes, com a l’arxiconegut albatros de Baudelaire, Edward E Cummings, Yeats o Wallace Stevens.

Ara passo a l’última secció i deixo pel final la penúltima, Montsant, que només té un poema, Ara que escric això és també un poema d’esperança, de futur, de família, perquè el futur és la demografia i per tant la família. Això fa de contrapès a la dura secció:

SOM ELFOC

Tornem a la foscor, la de la mort. El poema Som el foc és gairebé tan terrible com la vida real, una vertadera revolta contra el destí. Jardí de Tanhatos en canvi és l’acceptació. Però ja que som a Òmnium i immersos en el procés que estem deixeu-me acabar amb un poema, que tot i que parla del que parla, ens deixa entreveure una llum, altra vegada. És un sonet dedicat a Lluís Maria Xirinacs: del Desert a l’ombra.

Antoni Veciana