Estimadíssim Quim,

Des de la cel·la 201 del mòdul 10 de la Presó de Soto del Real t’envio una abraçada immensa. Lamento profundament no poder ser avui aquí, en aquest magnífic Palau de la Música que aplega tanta i tanta gent que estima la cultura i la llibertat.

El 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que avui et lliurem és una gran celebració, perquè representa mig segle d’autoestima, determinació i esperança en la cultura.

Una salutació fraternal als traductors que avui ens acompanyeu i contribuïu a internacionalitzar la cultura catalana, a enfortir la cultura universal.

Aquesta és la tercera carta que t’escric, i la més difícil. Jo, que em dedico a vendre màquines, em trobo en una presó, davant d’un full en blanc, amb el propòsit d’escriure una carta pública a un narrador consagrat. Pobre de mi, podria intentar imitar el teu memorable conte inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt…

La paraula és la nostra finestra al món, Quim. Manllevant els mots de Joan Fuster, els presos sabem que part de la nostra posteritat serà de paper. Les cartes de presó nodreixen la memòria col·lectiva del país.

No podem defallir, perquè els qui ens han precedit, Premis d’Honor com Josep Benet, Tísner, Pere Calders, Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló, Joan Coromines o Pau Vila, no van abandonar mai ni la tasca ni l’esperança.

«Absentar-nos i sobreviure’ns era la nostra radical forma d’existir. Però no 一com ha interpretat algun historiador de la literatura一 per defugir la realitat. Sobreviure’s no és evadir-se», ens va deixar dit Maria Aurèlia Capmany.

Òmnium va néixer per salvar els mots i ara, en democràcia, tenim el repte de salvar els drets humans. Enmig d’una deriva autoritària global, els escriptors i els artistes sou armes de destrucció massiva de la ignorància. Ens ompliu de ganes de viure. El millor antídot contra la intolerància i el totalitarisme sempre serà la cultura, l’opció política més revolucionària a llarg termini, com recordava Montserrat Roig.

Així, doncs, el compromís d’Òmnium Cultural és continuar enfortint una literatura i una cultura modernes: comparables en creativitat, valentia i esperit crític amb la resta de cultures del món. Volem compartir, sense complexos i entre iguals, totes les expressions culturals que es proposen als Països Catalans per normalitzar l’imaginari col·lectiu.

Davant els qui atien l’odi i la divisió, reivindiquem el diàleg, l’empatia i la pluralitat que defineix una societat unida en la diversitat.

Sabem que la cultura i la comunicació poden ser eines decisives per a una societat millor. És així, Quim, a la presó de Soto del Real els diaris també són una gran font de literatura i, com diu Charles William Eliot, «els llibres són els amics més constants i savis consellers, els mestres més pacients».

Treballarem amb tota la humilitat i alhora amb tota l’ambició del món perquè el Premi d’Honor arribi als cent anys ple de vitalitat. Molts de nosaltres potser no hi serem, l’any 2068, però segur que ens quedarà la paraula i la memòria: la cultura.

Gràcies, de cor, de tot cor. Vosaltres heu convertit els murs de pedra d’una presó en parets de vidre.

M’agradaria acabar amb un poema de l’activista nigerià Ken Saro-Wiwa:

 

La veritable presó

són les mentides que t’han repetit

a cau d’orella durant una generació.

És l’agent de seguretat que enfolleix

executant desastroses ordres cruels

a canvi d’un àpat miserable al dia.

La jutge que escriu en el seu llibre

un càstig que sap que és immerescut.

 

Que la nostra injustícia contribueixi a enfortir els drets humans i la llibertat d’expressió arreu del món, i a fer que mai més ningú sigui empresonat enlloc per allò que pensa, diu o escriu.

Per molts anys, Quim!

Visca la cultura, que vol dir visca la llibertat!

 

Jordi Cuixart
10è President d’Òmnium Cultural
Presó de Soto del Real, 4 de juny de 2018